Els antics israelites havien de donar un delme a, o una desena part, dels seus rendiments anuals com a part de la contribució que feien per donar suport a l’adoració verdadera. Déu els va dir: «Donaràs puntualment cada any la desena part [o “el delme”, BEC] de les teves collites» (Deuteronomi 14:22, BCI).

 El manament de donar el delme formava part de la Llei mosaica, un codi de lleis que Déu va donar a l’antic Israel. Els cristians no estan sota la Llei mosaica, així que no estan obligats a practicar el delme (Colossencs 2:13, 14). En canvi, cada cristià ha de contribuir econòmicament segons «el que ha decidit en el seu cor, no de mala gana ni per obligació, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria» (2 Corintis 9:7).

•  El delme a l’Antic Testament

•  El delme al Nou Testament

 El delme es menciona diverses vegades a la part de la Bíblia coneguda normalment com l’Antic Testament. La majoria de les ocasions són de després que es donés a Israel el codi de lleis (la Llei mosaica) per mitjà de Moisès. No obstant, hi ha un parell de referències que estan relacionades amb un període anterior.

Abans de la Llei mosaica

 La primera referència a algú que va donar un delme va ser Abram (Abraham) (Gènesi 14:18-20; Hebreus 7:4). Sembla que el delme d’Abram va ser una donació específica al rei i sacerdot de Salem. La Bíblia no diu enlloc que Abraham o els seus fills tornessin a donar el delme.

 La segona persona mencionada a la Bíblia que va donar un delme va ser Jacob, el net d’Abraham. Ell va prometre que si Déu el beneïa, li donaria «la desena part de tot» el que rebés (Gènesi 28:20-22, BCI). Segons alguns erudits bíblics, Jacob probablement va pagar aquell delme amb sacrificis d’animals. Tot i que Jacob va complir aquell vot, no va imposar el delme a la seva família.

Sota la Llei mosaica

 Els israelites havien d’entregar el delme per donar suport a les seves activitats religioses.

•   El delme servia per mantenir els levites, inclosos els sacerdots, que dedicaven tot el seu temps a serveis religiosos i no tenien terres en propietat per conrear (Nombres 18:20, 21). Els levites que no eren sacerdots rebien els delmes dels israelites, i d’aquests delmes donaven la millor desena part, «el delme dels delmes», als sacerdots (Nombres 18:26-29).

•   Sembla que també es feia un segon delme anual, que beneficiava tant els levites com els no levites (Deuteronomi 14:22, 23). Les famílies israelites utilitzaven aquestes donacions en les festes especials, i en certs anys les compartien amb els més pobres per cobrir les seves necessitats bàsiques (Deuteronomi 14:28, 29; 26:12).

 Com es calculava el delme? Els israelites reservaven una desena part de tot el que produïa la terra cada any (Levític 27:30). Si volien pagar el delme amb diners en lloc de productes, havien d’afegir un 20 per cent al seu valor (Levític 27:31). També havien de donar «el delme del ramat de vaques o d’ovelles» (Levític 27:32, BEC).

 Per determinar el delme del seus ramats, els israelites seleccionaven cada desè animal que sortia de la pleta. La Llei estipulava que no podien revisar ni canviar els animals seleccionats, ni tampoc podien canviar el delme dels ramats per diners (Levític 27:32, 33). No obstant això, el segon delme que s’utilitzava en les festes anuals sí es podia canviar per diners. Aquesta possibilitat era de gran ajuda per als israelites que havien de viatjar llargues distàncies per assistir a les festes (Deuteronomi 14:25, 26).

 Quan donaven el delme els israelites? Ho feien cada any (Deuteronomi 14:22). Però cada set anys es feia una excepció perquè s’establia un any sabàtic o de descans. Aquell any, els israelites no conreaven les seves terres (Levític 25:4, 5). Com que aquesta era una situació especial, no havien de donar el delme en el temps de la collita. El tercer i el sisè any, dintre del cicle sabàtic de set anys, els israelites compartien el segon delme amb els pobres i els levites (Deuteronomi 14:28, 29).

 Quin càstig rebien per no donar el delme? La Llei mosaica no establia cap càstig per no donar el delme perquè donar-lo era una obligació moral. Els israelites afirmaven davant de Déu que havien donat el delme i li demanaven la seva benedicció per haver-ho fet (Deuteronomi 26:12-15). Per a Déu, si un israelita no donava el delme era com si li estigués robant a ell mateix (Malaquies 3:8, 9).

 Era el delme una càrrega massa pesada? No. Déu va prometre a la nació que si portaven el delme, ell els ompliria de benediccions i no els hi mancaria res (Malaquies 3:10). D’altra banda, la nació patia les conseqüències si no donaven el delme. Perdien la benedicció de Déu i no se’n podien beneficiar de la feina dels sacerdots i els levites, ja que no els havien ajudat a cobrir les seves necessitats bàsiques (Nehemies 13:10; Malaquies 3:7).

 Durant el temps que Jesús va viure a la terra, els servents de Déu encara havien de donar el delme. No obstant, es va abolir aquest requisit després de la mort de Jesús.

En els dies de Jesús

 En el que es coneix com el Nou Testament, la Bíblia mostra que els israelites continuaven donant el delme mentre Jesús estava a la terra. Ell sabia que el delme era una obligació; tot i això, va condemnar els líders religiosos que pagaven escrupolosament el delme però que desatenien «les coses més importants de la Llei: la justícia, la compassió i la lleialtat» (Mateu 23:23).

Després de la mort de Jesús

 Després de la mort de Jesús, ja no calia donar el delme. El sacrifici de Jesús va abolir la Llei mosaica, la qual incloïa «el manament de recollir la desena part» (Hebreus 7:5, 18; Efesis 2:13-15; Colossencs 2:13, 14).