En temps bíblics, Déu veia bé que els seus servents dejunessin si ho feien amb bona motivació. Però si ho feien amb mals motius, no tenien la seva aprovació. Amb tot, la Bíblia ni obliga ni prohibeix que la gent dejuni avui dia.

•   Quan buscaven l’ajuda i la guia de Déu. Quan el poble d’Israel va viatjar cap a Jerusalem, va dejunar per demostrar a Déu que eren sincers al demanar-li ajuda (Esdres 8:21-23). De vegades, Pau i Bernabé decidien dejunar quan nomenaven ancians a les congregacions (Fets 14:23).

•   Quan volien complir amb el propòsit de Déu. Després del seu bateig, Jesús va dejunar durant 40 dies per preparar-se per fer la voluntat de Déu durant la predicació que estava a punt de començar (Lluc 4:1, 2).

•   Quan demostraven penediment pels seus pecats. Mitjançant el profeta Joel, Déu va dir als israelites infidels: «Torneu a mi amb tot el vostre cor, i amb dejuni i amb plor, i amb lamentació» (Joel 2:12-15, La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society [TBS]).

•   Durant el dia de l’Expiació. La Llei que Déu va donar a la nació d’Israel incloïa el manament de dejunar un cop l’any, en el dia de l’Expiació (Levític 16:29-31). a En aquesta ocasió, dejunar era apropiat perquè recordava als israelites que eren imperfectes i que necessitaven el perdó de Déu.

•   Per impressionar els altres. Jesús va ensenyar que dejunar per motius religiosos havia de ser un assumpte personal i privat entre un mateix i Déu (Mateu 6:16-18).

•   Per aparentar que un mateix és just. Dejunar no fa que una persona sigui superior en sentit moral ni espiritual (Lluc 18:9-14).

•   Per intentar compensar un pecat comès de manera deliberada (Isaïes 58:3, 4). Déu només va acceptar el dejuni de les persones que eren obedients i es penedien sincerament dels pecats comesos.

•   Per complir amb un costum religiós (Isaïes 58:5-7). Déu és com un pare que li agrada que el seu fill li expressi el seu amor de tot cor, no per obligació.

 No. Déu va manar als israelites que dejunessin durant el dia de l’Expiació, però un cop Jesús va donar la seva vida per pagar permanentment els pecats de les persones que es penedissin, va eliminar aquest requisit (Hebreus 9:24-26; 1 Pere 3:18). El dia de l’Expiació formava part de la Llei mosaica, i els cristians no estem sota aquesta llei (Romans 10:4; Colossencs 2:13, 14). Per tant, cada cristià ha de decidir per si mateix si vol dejunar o no (Romans 14:1-4).

 Els cristians reconeixen que el dejuni no és el centre de la seva adoració. La Bíblia mai relaciona dejunar amb la felicitat. En canvi, als cristians verdaders se’ls coneix pel seu goig perquè reflecteixen la personalitat de Jehovà, el «Déu feliç» (1 Timoteu 1:11; Eclesiastès 3:12, 13; Gàlates 5:22).

 Idea equivocada: Els cristians han de dejunar quan commemoren la mort de Jesús.

 Veritat: Jesús no va manar als seus deixebles que dejunessin per commemorar la seva mort (Lluc 22:14-18). Quan Jesús va dir que els seus deixebles dejunarien després de la seva mort, no estava donant un manament sinó indicant què passaria (Mateu 9:15). La Bíblia deia que els cristians que tinguessin gana mengessin a casa seva abans de recordar la mort de Jesús (1 Corintis 11:33, 34).