Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, gran part d’Europa es trobava en ruïnes. Però d’altra banda, els testimonis de Jehovà i altres presoners havien estat alliberats dels camps de concentració. Tot i així, la seva vida no era gens fàcil. Igual que molts altres, els nostres germans no tenien prou menjar, roba, allotjament i altres coses necessàries. La germana Karin Hartung comenta: «Com que no hi havia prou habitatges, tothom havia d’allotjar els seus familiars a casa seva o bé havia de llogar les habitacions que tenia disponibles a altres persones». La germana Gertrud Poetzinger, que havia passat set anys i mig en camps de concentració, va haver de viure durant un temps en una caseta d’eines i dormir en una cadira. a

 Què es va fer perquè els germans que vivien a les zones devastades per la guerra tinguessin el necessari? I quines lliçons podem aprendre de tots els que van viure durant el període tan difícil de la postguerra?

 L’organització de Jehovà de seguida es va posar en marxa per ajudar els germans d’Europa. Nathan Knorr i Milton Henschel, de la seu mundial, van visitar els testimonis que vivien a les zones afectades per saber quines eren les seves necessitats. Durant els mesos de novembre i desembre de 1945, van viatjar per Anglaterra, Suïssa, França, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Noruega. El germà Knorr va dir: «Per primera vegada, vam veure la gran destrucció que havia causat la guerra per tot el continent».

 Al germà Knorr no se li va permetre entrar a Alemanya en aquell temps. Amb tot, el germà Erich Frost, que supervisava la sucursal d’Alemanya, va poder sortir del país per trobar-se amb ell. b «El germà Knorr ens va donar bons consells i ens va prometre que enviaria ajuda material, com ara aliments i roba», va comentar el germà Frost. I va afegir: «En poc temps, van arribar a Alemanya carregaments enormes de farina, llard, civada i altres aliments. Germans d’altres països també van enviar grans caixes de roba amb vestits, roba interior i sabates». Els germans estaven tan agraïts per tot el que havien rebut que se’ls saltaven les llàgrimes. A més a més, segons un informe, «aquell no en va ser l’únic. Els enviaments d’ajuda van continuar durant dos anys i mig». c

 A mesura que la seva situació va anar millorant, els germans es van mantenir centrats en assumptes espirituals. Què els va ajudar?

 Van mantenir una bona rutina espiritual (Efesis 5:15, 16). Durant la guerra, als testimonis se’ls va fer difícil obtenir publicacions per estudiar la Bíblia i la seva rutina espiritual es va veure afectada. Però un cop va acabar, gradualment van poder tornar a reunir-se i a predicar de manera organitzada. El germà Jürgen Rundel, que viu a Àustria, explica: «Tant la publicació Informant (‘L’informador’) d com els superintendents itinerants ens van animar a tenir una bona rutina espiritual». I afegeix: «Ens vam centrar en Jehovà, Jesús, el nostre estudi personal de la Bíblia i la predicació. No hi havia distraccions, com ara la televisió».

 La germana Ulrike Krolop comenta: «Recordo com de feliç em sentia quan estudiava un tema espiritual en profunditat. El meu marit em va donar un bon exemple. Sempre que rebíem un nou número de La Torre de Guaita, ell ho deixava tot i es posava a estudiar-la». La Karin, mencionada anteriorment, diu: «Durant la guerra, vam veure que les coses materials es poden perdre en un tres i no res. Però l’aliment espiritual no va deixar d’arribar, encara que era limitat. Jehovà va recompensar els seus servents lleials».

 Van començar a predicar (Mateu 28:19, 20). La guerra va limitar la llibertat que el poble de Jehovà tenia per predicar i ensenyar sobre la Bíblia. Un germà anomenat Friedhelm recorda que, quan va acabar la guerra, «tothom va començar a predicar immediatament». La Ulrike comenta: «El primer testimoni que va parlar del missatge del Regne amb la família del meu marit encara duia l’uniforme del camp de concentració! Era evident que de seguida havia començat a predicar». El Jürgen diu: «Després de la guerra, gairebé tothom sentia un gran entusiasme per la predicació. Molts joves van començar a servir a temps complet».

 «La vida a les ciutats que havien estat bombardejades era terrible», diu la Ulrike. Moltes persones vivien en edificis en ruïnes. Com s’ho feien els testimonis per trobar-les? La Ulrike recorda: «Buscàvem alguna llum o el fum que sortia d’una xemeneia».

 Es van animar els uns als altres (1 Tessalonicencs 5:11). Durant la guerra, molts testimonis de Jehovà van rebre un tracte cruel. Malgrat això, després de la guerra no es van centrar en el que havien patit, sinó que es van animar els uns als altres. De fet, se sentien molt feliços perquè la seva fe havia «provat la seva qualitat» (Jaume 1:2, 3). El germà Johannes, que actualment viu als Estats Units, comenta: «El nostre superintendent de circuit, que havia estat als camps de concentració, ens va explicar moltes experiències animadores sobre com van veure la mà de Jehovà. Gràcies a això, la nostra fe es va enfortir molt».

 Quan la guerra va finalitzar, els germans es van mantenir ben a prop de Jehovà al recordar «com els havia ajudat en els camps de concentració i com havia respost les seves oracions», diu el Johannes. Ara que ja eren lliures, van seguir una bona rutina espiritual que incloïa la lectura regular de la Bíblia, l’assistència a les reunions i la predicació. L’Elisabeth, que va assistir al congrés que es va celebrar a Nuremberg l’any 1946, recorda que els germans que havien sigut alliberats «encara se’ls veia molt prims i dèbils». I afegeix: «Tot i això, les seves cares resplendien d’entusiasme quan ens explicaven les seves experiències» (Romans 12:11).

 Es van mantenir units (Romans 1:11, 12). Durant la guerra, els testimonis no podien estar junts sempre que volien degut a la persecució ferotge que patien. La Karin diu: «Només es visitaven els uns als altres en comptades ocasions per tal de no posar en perill els germans». És clar, tot això va canviar quan va acabar la guerra. El Friedhelm diu: «Els germans ho feien tot junts. Per a ells, les reunions i la predicació sempre eren el més important».

 El germà Dietrich, un ancià d’Alemanya, recorda que al principi de la postguerra «molt pocs testimonis tenien vehicles». Ell explica: «Per això, anàvem caminant a les reunions, però ho fèiem en grups. Ocasions com aquestes, en què passàvem temps junts, van enfortir molt els nostres llaços d’amistat. Sentíem que érem una família».

 Avui dia, molts servents de Jehovà afronten proves, com ara desastres naturals, malalties, guerres, persecució i problemes econòmics (2 Timoteu 3:1). Amb tot, no ens hem d’angoixar massa. Per què? L’exemple de fidelitat dels nostres germans i germanes de l’Alemanya nazi ens assegura que el nostre Déu ens seguirà ajudant durant aquests últims dies tan difícils. Per això, imitem l’actitud de l’apòstol Pau, que va escriure: «Podem dir amb total confiança: “Jehovà és el meu ajudant, no tindré por. Què em pot fer l’home?”» (Hebreus 13:6).