I no m’estranya que els germans dubtessin que fos capaç de ser pioner. No era una persona espiritual. No m’agradava predicar, i els diumenges feia oració perquè plogués i així ens quedéssim a casa. Quan sortia a predicar, em limitava a presentar les revistes i mai havia utilitzat la Bíblia en cap conversa. La meva mare fins i tot m’havia de subornar perquè fes lectures bíbliques a la congregació. No m’agradava estudiar i no tenia metes espirituals.

 Aquell estiu vaig anar a un congrés de districte (que ara s’anomena congrés regional) a Cardiff, Gaŀles. Aquell congrés em va canviar la vida. En un discurs, l’orador va fer diverses preguntes retòriques. Va preguntar: «Estàs dedicat i batejat?», i dins meu vaig respondre: «Sí». «Li has promès a Jehovà que el serviràs amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tota la teva ment i amb totes les teves forces?» «Sí.» «Tens algun problema de salut o responsabilitats familiars que t’impedeixin ser pioner?» «No.» «Hi ha algun motiu pel qual no serveixes com a pioner?» «No.» «Si la teva resposta a l’última pregunta ha sigut “no”, aleshores, per què no serveixes com a pioner?»

 Va ser com si de cop se m’obrissin els ulls! Vaig pensar: «Estic malgastant la meva vida. No estic complint la meva promesa de dedicació. No estic servint Jehovà amb tota la meva ànima». Vaig arribar a la conclusió que, si esperava que Jehovà complís les seves promeses, jo havia de complir les meves. Per tant, l’octubre de 1956 vaig començar el servei de pioner de vacances, que avui dia es coneix com servei de pioner auxiliar.

 L’any següent em vaig fer pioner regular, i em vaig mudar a una congregació on només hi havia 19 publicadors. Allà tenia discursos cada setmana. Alguns germans, amb paciència, em van ajudar a millorar tant el contingut dels meus discursos com la meva manera de presentar-los. Dos anys més tard, el 1959, em van nomenar pioner especial i em van assignar a Aberdeen, al nord d’Escòcia. Però uns mesos més tard, vaig rebre una invitació per servir a Betel de Londres. Vaig tenir el privilegi de servir a la impremta durant 7 anys.

 M’encantava la meva assignació, però també volia provar alguna de les facetes de servei fora de Betel. Era jove, tenia bona salut i desitjava que Jehovà m’utilitzés on fos necessari. Per això, l’abril de 1965 vaig enviar la soŀlicitud per anar a l’Escola de Galaad i ser missioner.

 Aquell any, el meu company d’habitació i jo vam anar a Berlín (Alemanya) per assistir a un congrés i visitar el mur de Berlín, que s’havia construït uns anys abans.

 Un dia, durant el congrés, vam tenir l’oportunitat de sortir a predicar i la meva parella de predicació va ser la Susanne Bandrock. Ens vam casar el 1966, i dos anys més tard se’ns va convidar a assistir a la 47a classe de Galaad. Va ser tota una benedicció i els cinc mesos van passar volant! Ens van assignar al Zaire, que ara s’anomena República Democràtica del Congo. Ens vam quedar glaçats! Pràcticament no sabíem res sobre aquest país i estàvem una mica espantats, però vam acceptar l’assignació i ens vam posar en mans de Jehovà.

 Després de passar moltes hores en aeroports i avions, vam arribar a una petita ciutat minera anomenada Kolwezi. En arribar, ens vam preguntar per què no hi havia germans esperant-nos. Més tard ens vam assabentar que els germans van rebre el telegrama que avisava de la nostra arribada dos dies després. Un agent de l’aeroport se’ns va apropar i ens va començar a parlar en francès, però nosaltres no l’enteníem. La dona que teníem davant es va girar i ens va dir: «Us està detenint».

 L’agent que ens va detenir va obligar un home a portar-nos en el seu cotxe. Era un cotxe esportiu molt vell de només dos seients i amb el motor darrere. No sabem com, però vam acabar tots quatre dins d’aquell cotxe. Semblàvem trets d’una peŀlícula de riure: anàvem saltant per una carretera plena de clots, i el capó s’obria i tancava com si fos la boca d’un peix mastegant el nostre equipatge.

 Ens van portar fins a la casa missional. Nosaltres no sabíem on era ni com arribar-hi, però l’agent sí. Com que tots els missioners estaven fora, ja fos de vacances o a congressos internacionals, no hi havia ningú a casa i la porta estava tancada. Esperant allà, sota un sol ardent, vam pensar: «Què més ens pot passar?». Però més tard, ens vam tranquiŀlitzar quan va aparèixer un germà tot somrient. Aquest germà coneixia l’agent i sabia que estava esperant que li donéssim diners. Per això, va estar una bona estona parlant amb ell i, finalment, aquell home va marxar i nosaltres ens vam poder instaŀlar a casa.

 En poc temps ens vam adonar que estàvem envoltats de persones alegres, amoroses i que havien aguantat molt. Malauradament, els darrers deu anys, el país havia estat ple de violència a causa de les revoltes. Llavors, el 1971, els testimonis de Jehovà vam perdre el reconeixement oficial, i ens vam preguntar com ens ho faríem.

 Durant aquella època es va posar a prova la neutralitat dels germans, i molt pocs van cedir. No era temps de fer-se enrere! Era obligatori portar el carnet i la insígnia del partit polític. Si algú no portava la insígnia, no es podia beneficiar dels serveis del govern i, a més, era perseguit per la policia i els militars. Els germans van perdre la feina i els nens van ser expulsats de l’escola, i centenars de germans van ser empresonats. Tot i que van ser temps molt difícils, els germans van ser molt valents i no van deixar de predicar.

 Durant tots aquells anys, la Susanne i jo vam viatjar molt servint com a superintendents de circuit i districte en zones rurals. Viure en aquests petits pobles presentava reptes únics. A les petites cabanes amb sostre de palla amb prou feina hi cabies estirat. He perdut el compte dels cops de cap que em vaig donar entrant i sortint d’aquelles cases. Per banyar-nos, fèiem servir aigua de rius i rierols. De nit, per llegir, havíem de fer servir la llum d’espelmes. I havíem de cuinar amb carbó. Però, al cap i a la fi, això és el que havíem vingut a fer: era vida de missioner. Sentíem que estàvem en primera línia del servei a Jehovà.

 Viure amb aquells germans ens va ensenyar a valorar més les coses i no donar mai per fet tenir aigua, menjar, roba i un lloc on viure (1 Timoteu 6:8). Qualsevol altre cosa és un regal. Aquella experiència que vam viure ens va marcar de per vida, i fins i tot ara la seguim recordant.

 Tot i que els reptes als que ens vam enfrontar no eren com els de l’apòstol Pau, quan viatjàvem de vegades sentíem que la nostra fe i la nostra motivació s’estaven posant a prova. Havíem d’anar per llocs on no hi havia carreteres i si n’hi havia, estaven en molt mal estat. De vegades, els camins estaven plens de roques i el vehicle on anàvem se sacsejava tant que feia por. D’altres, s’enfonsava en la sorra. I a l’època de pluja s’encallava en el fang, un fang que s’enganxava com la cola. Una vegada, vam estar tot un dia viatjant però només vam poder avançar 70 kilòmetres i vam haver de treure el cotxe del fang 12 cops.

 Mai ens hem sentit tan a prop de Jehovà com quan vam servir en aquelles zones rurals i ens vam haver d’enfrontar a tots aquells reptes. Vam aprendre que, tenint Jehovà al costat, podríem aguantar amb alegria tot i que no poguéssim fer res per canviar aquelles difícils situacions. La Susanne no és una persona aventurera ni li agrada el camp. Tot i això, mai es va queixar. Érem molt feliços. Vam rebre moltes benediccions i vam aprendre molt.

 Durant el temps que vam servir al Zaire em van detenir diverses vegades. Un cop, fins i tot em van acusar de traficar amb diamants. Òbviament, tots aquells reptes ens causaven angoixa, però no deixàvem de repetir-nos a nosaltres mateixos que si Jehovà ens volia allà predicant, ens ajudaria. I així ho va fer.

 L’any 1981, ens van convidar a servir a la sucursal de Kinshasa. Un any enrere, la nostra obra s’havia tornat a legalitzar. Els germans van adquirir un terreny per poder construir una sucursal més gran. De forma inesperada, el març del 1986, el president va signar un decret que prohibia l’obra dels testimonis de Jehovà. De forma que la construcció es va haver d’aturar i poc després la majoria de missioners van marxar del país.

 Però nosaltres ens vam quedar per un temps. Vam continuar fent el possible per predicar tot i que sabíem que estàvem constantment sota observació. Anàvem amb molta cura, però, tot i així, em van detenir mentre feia un curs bíblic. Em van ficar a una gran habitació que semblava un calabós i que estava plena d’altres presoners. A aquella habitació feia calor, feia pudor, hi havia poca llum i l’aire estava molt carregat. De fet, l’única llum i l’únic aire fresc que entraven era per una petita obertura que hi havia a la part més alta d’una paret. Alguns presoners em van agafar i em van portar davant d’un presoner que s’havia convertit en el seu líder. Em va dir: «Canta l’himne nacional», i li vaig respondre: «No me’l sé». Llavors em va dir: «Doncs, canta l’himne del teu país», però li vaig respondre: «Tampoc me’l sé». Aleshores, em va obligar a estar dret davant de la paret 45 minuts. Finalment, els germans van negociar la meva llibertat.

 Vam veure que la situació no milloraria i poc després ens van canviar d’assignació i ens van enviar a Zàmbia. Al creuar la frontera vam tenir una barreja de sentiments, entre tristesa i alleujament. Vam començar a pensar en els germans i missioners tan fidels que havíem conegut durant els darrers 18 anys. Encara que en alguns moments ens havíem sentit molt estressats, sempre havíem vist la benedicció de Jehovà i havíem sentit que estava al nostre costat. Havíem après suahili i francès, i la Susanne una mica de lingala. Havíem gaudit molt de la nostra predicació i havíem pogut ajudar més de 130 persones a batejar-se. Ens sentíem molt satisfets d’haver pogut contribuir a establir una base per al creixement que hi hauria en el futur. I tant que n’hi va haver! L’any 1993 el Tribunal Suprem va anuŀlar la prohibició del 1986 contra la nostra obra. Ara hi ha més de 240.000 publicadors a la República Democràtica del Congo.

 Durant el temps que hem estat a Zàmbia hem vist la construcció i l’ampliació de la sucursal. Ara hi ha més del triple de publicadors que quan vam arribar el 1987.

 I què se n’ha fet d’aquell jove que semblava que no duraria ni un mes en el servei a temps complet? Gràcies a la benedicció de Jehovà i al suport de la meva estimada esposa, la Susanne, porto ara 65 meravellosos anys en el servei a temps complet, i he tastat i he vist que Jehovà és bo (Salm 34:8).

 La Susanne i jo no som especials, però sempre ens hem esforçat molt per ser lleials i per complir amb la nostra dedicació a Jehovà. Estem segurs que Jehovà seguirà ajudant-nos perquè no ens fem mai enrere i perquè la nostra fe cada dia sigui més forta i puguem salvar la nostra vida (Hebreus 10:39).

 Mira el vídeo Dayrell y Susanne Sharp: Prometimos servir a Jehová con todo el corazón.