Vaig néixer l’abril de 1951, a Nairobi (Kenya). Els meus pares eren de l’Índia i practicaven la religió sikh. Com que el meu pare també s’havia casat amb la seva cunyada, que s’havia quedat viuda, tenia dues dones. La seva primera esposa, que era la meva mare, no va tenir ni veu ni vot en aquesta decisió. Tant la meva mare com la meva madrastra sovint tenien fills pràcticament a la vegada. Així que vaig créixer amb molts germans i mig germans, i també amb un cosí. En total érem set nens a casa. L’any 1964, quan jo acabava de fer 13 anys, el meu pare va morir.

A la recerca de la justícia

 A mesura que anava creixent, em vaig adonar que estava rodejada de baralles i que la gent mostrava favoritisme. Més tard, vaig estudiar a la Bíblia el relat de Raquel i Lia, i em vaig fixar que la vida de la meva família era molt similar a la d’elles. Veia com alguns familiars meus tractaven malament els nostres servidors que eren de Kenya, i és que se’ns havia ensenyat a considerar-los inferiors a nosaltres. El meu pare ens animava a fer-nos amics dels nostres veïns europeus, ja que deia que podíem aprendre d’ells. Però volia que evitéssim els africans, perquè pensava que no ens podien ensenyar res. El meu pare tampoc volia que ens relacionéssim amb persones d’ascendència paquistanesa, perquè els veia com els nostres enemics. Sempre he tingut un fort sentit de la justícia, i no estava d’acord amb la manera de pensar del meu pare.

 El sikhisme es va fundar cap a finals del segle XV pel guru Nanak. Jo vaig acceptar les seves ensenyances, entre elles la idea que només hi ha un Déu verdader. Però, al veure les injustícies que hi havia dins la comunitat sikh, em van sorgir dubtes sobre aquella religió.

 Amb tot, això no era l’únic que em preocupava. El sikhisme s’havia originat feia només alguns segles. Així que sovint em preguntava: «Què hi havia abans del sikhisme? Quina va ser la primera forma d’adoració que Déu va acceptar?». Els meus familiars penjaven calendaris amb imatges dels deu gurus històrics del sikhisme. Però jo em preguntava: «Com podem tan sols saber quina era la seva aparença? Per què hauria algú d’inclinar-se davant d’imatges dels gurus, com feia la meva família i altres, si els mateixos gurus deien que només s’ha d’adorar un únic Déu verdader?».

 El 1965, quan tenia 14 anys, la meva família i jo ens vam mudar a l’Índia. Allà la vida era molt difícil, perquè teníem molt pocs diners. Així que un any després ens vam començar a mudar a Anglaterra de dos en dos, i ens vam establir a Leicester.

 Quan tenia 16 anys, vaig començar a treballar fent feines físiques i assistia a l’escola de nit per continuar amb els estudis que havia hagut d’interrompre. Però vaig veure que a la feina alguns treballadors eren tractats de manera injusta. Per exemple, els treballadors anglesos tenien millor sou que els immigrants. El meu sentit de la justícia em va motivar a ser una activista d’un sindicat juvenil. Vaig mobilitzar algunes dones immigrants perquè fessin vaga a favor de la igualtat salarial. Volia que el món fos un lloc just.

Trobo la solució

 Vaig conèixer els testimonis de Jehovà el 1968, quan dos homes van picar a la meva porta. La promesa que el Regne de Déu portaria igualtat per a tothom em va cridar molt l’atenció. Un d’ells va tornar amb la seva dona, i vaig començar a estudiar la Bíblia amb la meva germana Jaswinder i la meva mig germana, la Chani. Després d’estudiar només sis lliçons, estàvem convençudes que Jehovà és el Déu verdader, que la Bíblia és la seva Paraula i que només el Regne pot fer que hi hagi justícia de veritat a la terra.

 Però vam haver de fer front a una oposició familiar molt dura. Quan el meu pare va morir, el meu mig germà va arribar a ser el cap de família. I, influenciat per la meva madrastra, es va començar a oposar a nosaltres. Maltractava les meves germanes petites, la Jaswinder i la Chani, i els donava puntades de peu amb botes amb punta d’acer. Ell sabia que, com que jo tenia 18 anys, la llei em protegia. Però es va pensar que podia fer el que volia amb les meves germanes. Una vegada, va agafar una Bíblia, la va obrir, li va calar foc, la va posar just davant la cara de les meves germanes i els va dir: «Demaneu al vostre Jehovà que apagui les flames!». Fins aleshores, havíem assistit a un parell de reunions en secret, però estàvem decidides a servir l’únic Déu verdader, Jehovà. Tot i això, semblava impossible en aquelles circumstàncies. Així que vam començar a traçar un pla per marxar de casa i anar a un lloc més segur.

 D’amagat, vam començar a guardar els diners que teníem per dinar i per al bitllet del bus, així com una part del meu sou, el qual havia de donar a la meva madrastra. Vam comprar tres maletes, les vam amagar a una taquilla i a poc a poc les vam anar omplint amb la nostra roba. El maig de 1972, quan la Jaswinder tenia gairebé 18 anys i havíem estalviat 100 lliures, vam agafar un tren cap a Penzance, al sud-oest d’Anglaterra. Quan vam arribar allà, vam trucar als testimonis de la zona des d’una cabina telefònica. Els germans ens van rebre encantats. Vam treballar en diferents feines, com ara netejant peix, i així vam poder llogar un lloc on viure i ens hi vam establir.

 Vam continuar estudiant la Bíblia amb un matrimoni gran, el Harry i la Betty Briggs. El setembre de 1972, quan la nostra família encara no sabia on érem, ens vam batejar en una petita piscina que estava sota la plataforma de la Sala del Regne de Truro. La Chani va començar a servir com a pionera, i la Jaswinder i jo l’ajudàvem econòmicament.

Servim on hi ha més necessitat

 El Harry i la Betty, tot i que tenien prop de noranta anys, sovint anaven a predicar a les illes Scilly, a prop de la costa sud-oest d’Anglaterra. El seu exemple ens va motivar a seguir les seves passes. Per això, el 1973, després de la conversa amb el germà Skinner que comentava al principi, teníem clar què havíem de fer.

 El gener de 1974, vam comprar bitllets només d’anada a Nova Delhi (Índia). Allà el germà Dick Cotterill ens va deixar allotjar-nos a la casa missional com a convidades. La Chani servia com a pionera regular, i la Jaswinder i jo vam augmentar significativament el temps que dedicàvem a la predicació.

 Finalment, ens van enviar al Panjab, un estat al nord-oest de l’Índia. Allà vam estar temporalment a una casa missional de la ciutat de Chandigarh, i després vam llogar un apartament. El setembre de 1974, vaig començar el servei de pioner regular i l’any següent em van convidar a servir com a pionera especial. La predicació em va ajudar a veure que hi havia una gran necessitat de publicacions en panjabi, perquè més persones poguessin aprendre de l’amor i la justícia de Jehovà. El 1976, la sucursal de l’Índia ens va convidar a les tres a donar un cop de mà amb la traducció de publicacions al panjabi. Era una feina molt dura, perquè no teníem màquines d’escriure ni ordinadors. Havíem d’escriure a mà el text traduït i fer totes les revisions manualment. Després anàvem a una impremta de la zona que feia servir màquines molt antigues, i allà componíem el text lletra per lletra per imprimir les nostres publicacions.

Feliç malgrat els problemes de salut

 Les nostres circumstàncies van canviar de la nit al dia. La Jaswinder va conèixer un germà amb qui es va casar, i se’n van anar a viure al Canadà. La Chani es va casar amb un germà alemany que venia dels Estats Units, i es van mudar allà. Jo em vaig posar molt malalta i vaig haver de tornar a Anglaterra l’octubre de 1976. La meva mare i el meu germà estaven vivint a Leicester. Ells no s’oposaven a les meves creences i em van acollir amablement a casa seva. Els metges em van diagnosticar el síndrome d’Evans, una malaltia autoimmune molt rara que fa malbé les cèl·lules de la sang, i vaig necessitar diferents tractaments, entre ells l’extirpació de la melsa. Per això vaig haver de deixar el servei de pioner.

 Vaig orar a Jehovà amb totes les meves forces i li vaig dir que si em recuperava una mica, tornaria a servir a temps complet. I ho vaig aconseguir! Tot i que vaig patir algunes recaigudes, el 1978 em vaig mudar a Wolverhampton. Allà vaig començar a predicar a una zona on hi havia moltes persones que parlaven panjabi. Fèiem a mà les invitacions per a les reunions i les fotocopiàvem a les botigues de la zona. Després les repartíem als que parlaven panjabi i els convidàvem a escoltar el discurs públic. Actualment, a la Gran Bretanya hi ha cinc congregacions i tres grups de parla panjabi.

 La sucursal de la Gran Bretanya sabia que havia ajudat a traduir algunes publicacions al panjabi quan vaig ser a l’Índia. Per això es va posar en contacte amb mi a finals de la dècada del 1980. Vaig començar a col·laborar amb el Betel de Londres per preparar les fonts i el programari, i per ajudar a establir les normes per fer servir l’escriptura gurmukhi a les nostres publicacions. Tenia un horari molt ajustat, perquè havia de treballar, cuidar la meva mare, que vivia lluny, i anar de manera regular a Betel. Però poder participar en aquesta tasca va ser meravellós.

 El setembre de 1991, em van invitar a formar part de la família Betel i treballar en la traducció al panjabi de publicacions bíbliques. Aquella va ser tota una sorpresa. No em sentia qualificada, tenia una malaltia i superava el requisit d’edat per entrar a Betel. Però Jehovà em va regalar aquest meravellós privilegi. Encara que era molt feliç servint a Betel, els meus problemes de salut van continuar. En moltes ocasions vaig haver d’afrontar problemes amb la sang mentre rebia quimioteràpia i altres tractaments. Els meus hematòlegs estaven tan sorpresos de la meva recuperació que vaig rebre una invitació per assistir a un seminari amb uns 40 professionals de la salut a un gran hospital de Londres. Vaig explicar durant deu minuts les raons per les quals no acceptava sang i, seguidament, un germà de la Secció d’Informació sobre Hospitals va dirigir una sessió de preguntes i respostes.

 Durant aquells moments tan difícils, la Jaswinder i la Chani em van fer costat en tot moment. També agraeixo molt el suport i la bondat que la família Betel i altres amics em van mostrar. Durant totes les meves proves, Jehovà em va donar les forces que necessitava per continuar en la meva assignació (Salm 73:26).

La benedicció de Jehovà enriqueix

 Els darrers 33 anys que porto a Betel m’han permès tastar i veure que «Jehovà és bo» (Salm 34:8; Proverbis 10:22). L’exemple fidel dels germans grans m’arriba al cor. Mirant enrere, em fa molt feliç veure com moltes de les persones amb qui he estudiat la Bíblia en panjabi s’han convertit en servents lleials de Jehovà. Avui dia tinc una bona relació amb la meva família directa. La meva mare i el meu germà no són testimonis, però sovint ella diu: «Sens dubte, estàs dedicada a Déu». I quan em vaig oferir a sortir de Betel per cuidar la meva mare envellida, el meu germà em va dir: «Estàs fent una bona feina. No marxis d’allà». Encara que la meva mare viu en una residència lluny de Betel, vaig a visitar-la tan sovint com puc.

 Sempre que he afrontat una prova a la vida, m’he repetit a mi mateixa: «No tinguis por, Kamal. Jehovà és el teu escut. La teva recompensa serà molt gran» (Gènesi 15:1). Dono gràcies a Jehovà, el «Déu de justícia», per haver-se fixat en mi quan era una nena i per haver-me permès gaudir d’una feina plena de propòsit a la vida (Isaïes 30:18). I espero amb moltes ganes el compliment de les paraules d’Isaïes 33:24: «Ningú que visqui allà dirà: “Estic malalt”».