La ciutadania romana atorgava a la persona certs drets i privilegis dels quals podia gaudir per tot l’imperi. El ciutadà romà estava sota les lleis romanes, i no sota les de les ciutats provincials. Si un ciutadà era acusat, podia acceptar ser jutjat segons les lleis locals; amb tot, es reservava el dret de portar el cas a un tribunal romà. Si era condemnat a la pena capital, tenia el dret d’apel·lar a l’emperador.

Amb raó, Ciceró, estadista i polític del primer segle abans de la nostra era, va escriure: «És un crim lligar un ciutadà romà; assotar-lo és un acte cruel; matar-lo és quasi el mateix que cometre parricidi», és a dir, matar un dels pares o un familiar proper.

L’apòstol Pau va predicar extensament per tot l’Imperi romà. La Bíblia menciona tres ocasions en què es va beneficiar dels seus drets com a ciutadà romà: (1) Quan va informar els magistrats de Filip que havien violat els seus drets al pegar-lo. (2) Quan va revelar que tenia la ciutadania romana per tal que no l’assotessin a Jerusalem. (3) Quan va apel·lar al César, l’emperador de Roma, perquè escoltés el seu cas (Fets [Actes] 16:37-39; 22:25-28; 25:10-12).

El patriarca Jacob va pasturar els ramats dels seu oncle Laban durant vint anys. Els primers catorze anys ho va fer per poder-se casar amb les seves dues filles; els altres sis, a canvi de bestiar (Gènesi 30:25-33). «Els contractes de pastors com els de Laban i Jacob», comenta la revista Biblical Archaeology Review, «segurament eren força coneguts entre els escriptors i lectors dels escrits bíblics de l’època».

S’han desenterrat contractes a Nuzi, Larsa i altres llocs d’Iraq que il·lustren aquests acords. Normalment, els contractes eren anuals i començaven en l’època de l’esquilada. Els pastors acceptaven cuidar d’un nombre concret d’animals, enregistrats segons la seva edat i el seu gènere. Un any més tard, el propietari rebia el mínim estipulat de llana, productes làctics, bestiar jove i altres productes. Tot allò que es produïa de més, era per al pastor.

Els ramats augmentaven en funció del nombre d’ovelles que cuidava el pastor. En general, s’esperava que cent ovelles produïssin vuitanta xais. Si hi havien pèrdues o no s’arribava a la quantitat estipulada, el pastor ho havia de compensar. Per això, posava molta cura en cuidar del bestiar que tenia al seu càrrec.