EN PASCAL va créixer en un barri pobre de la Costa d’Ivori, però volia una vida millor. Com que era boxejador amateur, es preguntava: «On tindré l’oportunitat de ser una estrella dels esports i guanyar molts diners?». Quan tenia una mica més de vint anys, va pensar que Europa seria el lloc perfecte. Però, sense papers, mai hi podria entrar legalment.

El 1998, quan en Pascal tenia vint-i-set anys, va començar el seu viatge. Va passar la frontera de Ghana i va creuar el Togo i Benín fins arribar a la localitat de Birnin-Konni, al Níger. Però la part perillosa del viatge estava a punt de començar. Per viatjar cap al nord, havia de pujar a un camió i creuar el Sàhara. Aleshores, en arribar al Mediterrani, havia d’agafar una pastera per arribar a Europa. Aquest era el pla, però al Níger van passar dues coses que el van aturar.

La primera és que se li van acabar els diners i, la segona, que va conèixer en Noé, un pioner amb qui va començar a estudiar la Bíblia. El que va aprendre li va arribar al cor i, com a conseqüència, va canviar la seva manera de veure la vida. Va donar prioritat als interessos espirituals en comptes de les metes materials. Al desembre de l’any 1999, en Pascal es va batejar. I el 2001, per mostrar-li a Jehovà com n’estava, d’agraït, va començar a servir de pioner al Níger, a la mateixa població on havia après la veritat. Com se sent amb aquest servei? Ell diu: «Ara gaudeixo de la millor vida que es pot tenir!».

Molts han comprovat que la clau per tenir una vida satisfactòria, com en Pascal, és buscar metes espirituals. Per assolir-les, alguns s’han mudat d’Europa a l’Àfrica per servir en zones on es necessiten més evangelitzadors. De fet, aproximadament seixanta-cinc Testimonis d’Europa, d’entre disset i setanta anys, s’han mudat a Benín, Burkina Faso, Níger i Togo, països de l’Àfrica occidental. * Per què han fet un canvi tan gran, i quin ha estat el resultat?

L’Anne-Rakel, de Dinamarca, explica: «Els meus pares servien com a missioners al Senegal. Sempre em parlaven amb tant d’entusiasme de la vida de missioner que jo també volia aquesta vida». Fa uns quinze anys, quan l’Anne-Rakel tenia uns vint anys, es va mudar al Togo, on serveix en una congregació de llenguatge de signes. Com va animar això els  altres? Ella diu: «Més tard, la meva germana petita i el meu germà també van venir al Togo».

L’Aurele, un germà casat de setanta anys que vivia a França, explica: «Fa cinc anys, quan em vaig jubilar, tenia dues opcions: viure tranquil a França i esperar el paradís o fer tot el possible per ampliar el meu ministeri». L’Aurele va elegir la segona opció. Fa uns tres anys, ell i la seva dona, l’Albert-Fayette, es van mudar a Benín. «Fer-nos disponibles per servir Jehovà és el millor que hem pogut fer», i afegeix amb un somriure: «I, ves per on, alguns llocs del nostre territori coster em fan pensar en el paradís».

En Clodomir i la seva dona, la Lysiane, es van mudar de França a Benín fa setze anys. Al principi, trobaven a faltar moltíssim la seva família i els seus amics de França, i tenien por de no poder adaptar-se a la nova vida. Però els seus temors eren infundats. Van viure moments molt feliços. En Clodomir diu: «En aquests setze anys, hem tingut el privilegi d’ajudar una persona per any, com a mitjana, a acceptar la veritat».

En Sébastien i la Johanna, un matrimoni de França, es van mudar a Benín el 2010. En Sébastien diu: «Hi ha molt a fer a la congregació. Servir aquí és com anar a un curs accelerat de capacitació teocràtica!». Quina és la reacció del territori? La Johanna diu: «La gent té una set insaciable de la veritat. Fins i tot quan no estem predicant ens paren pel carrer per fer-nos preguntes sobre la Bíblia i per demanar-nos publicacions». I quin efecte ha tingut en el seu matrimoni? «Ens ha enfortit com a parella. És tot un plaer passar dies sencers predicant amb la meva dona», menciona en Sébastien.

L’Eric i la seva dona, la Katy, serveixen com a pioners al nord de Benín, on hi ha pocs habitants. Fa uns deu anys, quan vivien a França, van començar a llegir articles que parlaven de servir on hi ha més necessitat i a conversar amb germans que servien a temps complet. Això va fer que tinguessin el desig de mudar-se, i finalment ho van fer el 2005. El creixement que han vist ha estat impressionant. L’Eric diu: «Fa dos anys, al grup de la ciutat de Tanguieta hi havia nou publicadors; ara n’hi ha trenta. Els diumenges hi ha una assistència d’entre cinquanta i vuitanta persones. Observar aquest creixement és un goig que no té preu».

Quins reptes han hagut d’afrontar alguns que s’han mudat a un lloc de necessitat? En Benjamin, que té trenta-tres anys, és el germà de l’Anne-Rakel. L’any 2000 va conèixer a Dinamarca un missioner que servia al Togo. En Benjamin recorda: «Quan li vaig dir que volia ser pioner, em va dir: “Saps, podries servir de pioner al Togo”». En Benjamin s’ho va rumiar. Ell explica: «Aleshores ni tan sols tenia vint anys, però les meves dues germanes ja estaven servint al Togo. Això m’ho va fer més fàcil». Així que s’hi va mudar. Però encara hi havia un altre repte. En Benjamin explica: «No sabia res de francès. Els primers sis mesos van ser molt durs perquè no em podia comunicar». Però amb el temps va anar progressant. Ara està servint a Betel de Benín repartint publicacions i col·laborant en el Departament d’Informàtica.

L’Eric i la Katy abans servien al camp estranger a França. En quin sentit va ser l’Àfrica occidental diferent? La Katy comenta: «No va ser fàcil trobar un lloc adequat per viure. Durant mesos vam viure en una casa sense electricitat ni aigua». I l’Eric afegeix: «Els veïns posaven la música molt forta fins ben tard. Havies de tenir molta paciència amb coses com aquestes i estar disposat a adaptar-te». Però tots dos estan d’acord en el següent: «L’alegria de servir en un territori pràcticament verge supera amb escreix qualsevol dificultat».

En Michel i la Marie-Agnès, un matrimoni de França de gairebé seixanta anys, es van mudar a Benín fa uns cinc anys. Al principi estaven molt preocupats. En Michel diu: «Alguns van comparar el nostre trasllat amb un equilibrista que està empenyent un carretó. I nosaltres estàvem dins el carretó! Podria haver estat esfereïdor si no haguéssim sabut que Jehovà era l’equilibrista. Així que vam decidir anar-hi per Jehovà i amb Jehovà».

Els qui han servit on hi ha més necessitat recalquen la importància de preparar-se tenint en compte els següents passos: fes plans amb anticipació, aprèn a adaptar-te, cenyeix-te al pressupost i confia en Jehovà (Lc. 14:28-30).

En Sébastien comenta: «Abans de mudar-nos, la Johanna i jo vam estalviar durant dos anys retallant despeses en esbarjo i no comprant coses innecessàries». Per continuar servint a l’estranger,  treballen a Europa uns mesos l’any i això els permet ser pioners a Benín la resta de l’any.

La Marie-Thérèse, és una de les aproximadament vint solteres estrangeres que serveixen en llocs de necessitat a l’Àfrica occidental. Ella era conductora d’autobús a França, però el 2006 va demanar un any d’excedència per servir com a pionera al Níger. Al cap de poc, sabia que aquesta era la vida que volia. Ella diu: «Després de tornar a França, li vaig dir a l’encarregat que volia ajustar el meu horari, i va acceptar. Ara, des del maig fins a l’agost, treballo de conductora d’autobús a França, i del setembre a l’abril, serveixo de pionera al Níger».

Aquells qui ‘busquen primer el Regne’ poden estar segurs que Jehovà els donarà totes les coses necessàries (Mt. 6:33). Per exemple, mira què li va passar a la Saphira, una germana soltera de França de gairebé trenta anys que serveix com a pionera a Benín. El 2011 va tornar a França per aconseguir els diners que necessitava per mantenir-se un any més, el seu sisè any, a l’Àfrica. Ella explica: «El divendres era el meu últim dia de feina, però encara necessitava treballar deu dies més per aconseguir els diners suficients per a l’any següent. I marxava en dues setmanes. Així doncs, li vaig orar a Jehovà i li vaig explicar la meva situació. Poc després, una agència de treball em va demanar si podia reemplaçar una treballadora durant dues setmanes». El dilluns, la Saphira va anar a la feina perquè la persona a qui havia de substituir l’entrenés. Ella menciona: «No et pots ni imaginar la sorpresa al veure que aquella persona era una germana que necessitava deu dies lliures per assistir a l’Escola del servei de pioner! El seu encarregat no li donava els dies si no trobava algú que la substituís. De manera que li va demanar a Jehovà que intervingués, tal com vaig fer jo».

Alguns germans i germanes han servit a l’Àfrica occidental durant molts anys i l’han fet casa seva. Altres hi han pogut estar uns anys i després han tornat al seu país. Però fins i tot avui dia, aquests germans encara es beneficien d’haver servit a l’estranger. Han viscut en primera persona la vida tan satisfactòria que prové de servir Jehovà.