ESTEM a finals de novembre de l’any 1932 a Ciutat de Mèxic. Fa just una setmana, els primers semàfors han fet acte de presència en aquesta bulliciosa ciutat de més d’un milió d’habitants. Però ara els semàfors ja són aigua passada. Els periodistes de la ciutat han anat a cobrir la notícia de la setmana. Amb les càmeres preparades, esperen a l’estació de tren l’arribada d’un convidat especial: Joseph F. Rutherford, el president de la societat Watch Tower. Els Testimonis de la zona també hi han anat per donar la benvinguda al germà Rutherford, que ve per assistir al congrés nacional de tres dies que s’hi durà a terme.

«Sens dubte», va afirmar The Golden Age (‘L’edat d’or’), «aquest congrés passarà a la història com un esdeveniment d’excepcional importància en el progrés de la veritat a la república de Mèxic». Però, què va fer que aquest congrés, que només va tenir una assistència d‘unes 150 persones, fos tan extraordinari?

Abans d’aquest congrés, la veritat no havia tingut molt d’èxit en aquest país. Des de l’any 1919, s’havien celebrat petits congressos, però el nombre de congregacions havia disminuït en anys posteriors. Quan es va obrir una sucursal a Ciutat de Mèxic el 1929, semblava que la situació milloraria, però van sorgir diversos obstacles. Quan es va dir als germans que no fessin negoci mentre predicaven, un colporteur es va ofendre i va deixar la congregació per formar el seu propi grup d’estudi de la Bíblia. Mentrestant, el superintendent de sucursal va haver de ser substituït per conducta inapropiada. És evident que els germans de Mèxic necessitaven una empenta espiritual.

Durant la seva visita, el germà Rutherford va animar molt els publicadors. Va presentar dues conferències motivadores al congrés i cinc potents discursos radiofònics. Per primera vegada, les emissores de ràdio mexicanes van contribuir a escampar les bones notícies per tot el país. Després del congrés, el nou superintendent de sucursal va organitzar l’obra, i els germans van continuar endavant amb la benedicció de Jehovà, plens d’entusiasme i amb forces renovades.

L’any següent no es va celebrar un, sinó dos congressos: un a la ciutat portuària de Veracruz, i l’altre a Ciutat de Mèxic. El bon treball a la predicació va començar a donar fruit. L’any 1931 hi havia 82 publicadors, però deu anys més tard n’hi havia deu vegades més! Unes 1.000 persones van assistir al Congrés Teocràtic del 1941 a Ciutat de Mèxic.

L’any 1943, els Testimonis van fer servir cartells ‘sandvitx’ per anunciar el Congrés Teocràtic «Nación Libre», que es va celebrar a dotze ciutats mexicanes. * Els germans portaven dos cartells penjats  sobre les espatlles, un al davant i l’altre al darrere. Aquest era un mètode de predicació que havien fet servir els Testimonis des del 1936.

Aquestes marxes amb cartells ‘sandvitx’ van tenir tant d’èxit, que la revista La Nación va declarar: «El primer dia [de congrés], es va demanar [als Testimonis] que portessin més gent. I l’endemà, el recinte es va quedar petit». L’impacte d’aquestes marxes no va fer gens de gràcia a l’Església catòlica, que va dirigir una campanya contra els Testimonis. Tot i l’oposició, els valents germans van continuar ocupant els carrers. Un altre article de La Nación va dir: «Tota la ciutat els ha vist». També va afirmar que els germans s’havien «convertit en ‘sandvitxos’ publicitaris». A l’article va aparèixer una fotografia de germans als carrers de Ciutat de Mèxic. A sota de la imatge, hi havia el següent comentari: «Invasió als carrers».

Durant aquells anys, molts germans van haver de fer grans sacrificis per assistir als pocs congressos que es feien a Mèxic. Molts d’ells venien de poblets rurals aïllats, allunyats de trens o fins i tot de carreteres. Una congregació va escriure: «L’única línia que passa a prop d’aquí és la del telègraf». Per tant, havien de viatjar amb ases o caminar durant dies per agafar un tren que els portés a la ciutat del congrés.

La majoria dels Testimonis eren pobres i amb prou feines podien pagar el bitllet d’anada al congrés. Quan arribaven, molts s’allotjaven amb germans locals, que de tot cor els hi obrien les portes de casa seva. Altres dormien a Sales del Regne. En una ocasió, uns 90 delegats es van allotjar a la sucursal, on cadascú tenia «20 caixes de llibres posades en files» que els hi feien de llit. L’Anuario va explicar que els germans estaven agraïts per haver dormit en «llits més tous i càlids que el terra de ciment».

Aquells Testimonis estaven tan agraïts que sentien que valia la pena fer qualsevol sacrifici per anar a un congrés. Avui, la quantitat de publicadors a Mèxic és de quasi un milió, i continuen tenint la mateixa actitud d’agraïment. * Un informe de la sucursal de Mèxic de l’any 1949 va dir sobre els germans: «Els temps difícils no han minat el seu zel per la veritat perquè cada congrés que se celebra és un dels temes principals de conversa entre els germans durant molt de temps, i sempre estan preguntant: “Quan tindrem un altre congrés?”». Aquest sentiment continua tan viu ara com en aquell temps. (Del nostre arxiu a l’Amèrica Central.)