TENIA 12 anys i per primer cop a la vida em vaig adonar que tenia una cosa de molt valor per donar als altres. Durant un congrés, un germà em va preguntar si m’agradaria anar a predicar. Tot i que no ho havia fet mai, li vaig dir que sí. Vam anar al territori i em va donar uns fullets que parlaven del Regne de Déu. «Tu pots començar per aquest costat del carrer, que jo vaig per l’altre». Estava fet un sac de nervis, però vaig començar i quan em vaig adonar ja havia donat tots els fullets. Estava clar que molts volien el que tenia a les mans.

Vaig néixer el 1923 a Chatham, una ciutat del comtat de Kent, a Anglaterra. Un sentiment de desengany recorria la societat d’aquella època, ja que la Primera Guerra Mundial no havia complert amb la promesa de fer un món millor. Els meus pares, que eren baptistes, també estaven molt decebuts amb la seva religió perquè els pastors semblaven estar més preocupats en ells que en els feligresos. Quan jo tenia 9 anys, la mare va començar a assistir a les reunions dels Testimonis de Jehovà. Els més menuts rebíem lliçons de la Bíblia amb el llibre El Arpa de Dios. M’encantava el que aprenia!

De jovenet m’encantava parlar amb els altres sobre l’esperança que ofereix la Bíblia. I encara que sovint anava tot sol a predicar, també vaig aprendre molt amb altres germans. Per exemple, un dia, un germà gran i jo anàvem amb bicicleta al territori. En passar davant d’un clergue, vaig dir: «Ves per on, acaba de passar una cabra». El germà es va aturar, em va demanar que m’assegués amb ell i em va dir: «Amb quina autoritat jutges qui és una cabra? Què tal si ens concentrem a ser feliços parlant amb els altres de la Bíblia i deixem que el qui jutgi sigui Jehovà?». Llavors vaig aprendre que donar als altres fa molt feliç (Mt. 25:31-33; Fe. 20:35).

Un altre germà gran em va ensenyar que, de vegades, per experimentar la felicitat de donar, hem de ser pacients i saber esperar. En certa ocasió em va convidar a casa. A la seva dona no li agradaven els Testimonis i aquell dia estava molt enfadada amb ell perquè havia estat predicant, així que va començar a llançar-nos paquets de té. Però ell, en lloc d’empipar-se, va fer com si res i els va tornar al seu lloc. Anys més tard, la seva  paciència es va veure recompensada quan la seva dona es va batejar.

Cada cop tenia més ganes de compartir amb els altres l’esperança de la Bíblia. La mare i jo ens vam batejar a Dover el març de 1940. Mesos abans, el setembre de 1939, Gran Bretanya havia declarat la guerra a Alemanya. Per aquell temps tenia 16 anys. Durant el mes de juny de 1940, vaig veure passar des de casa camions amb milers de soldats que havien sobreviscut a la Batalla de Dunkerque. Les seves cares reflectien el trauma d’una guerra i en els seus ulls no es veia cap espurna d’esperança. Volia parlar-los del Regne. Aquell mateix any, van començar els bombardejos. Cada nit veia com els avions alemanys sobrevolaven la nostra zona. A més, s’escoltava el xiulet de les bombes en caure. Vivíem amb la por al cos. L’endemà sempre ens trobàvem amb zones devastades pels bombardejos. Tenia clar que el Regne era la meva única esperança.

El 1941 em vaig embarcar en la vida que realment m’ha omplert de felicitat. Fins aquell moment havia estat treballant a les drassanes de Chatham com a aprenent de constructor naval. Ja feia temps que els Testimonis havien entès que no havien de lluitar a la guerra. Però pels vols del 1941 va quedar clar que tampoc havíem de treballar en la indústria armamentística (Jn. 18:36). Com que a les drassanes es construïen submarins, vaig entendre que ja era hora de deixar aquella feina i dedicar-me de ple a la predicació. La meva primera assignació va ser a Cirencester, una pintoresca ciutat de Cotswolds.

Als 18 anys em vaig negar a fer el servei militar, i per això vaig acabar nou mesos a la presó. Recordo la primera vegada que la porta de la cel·la es va tancar d’un cop i em vaig quedar allà, tot sol. Va ser horrible. Però poc després els guàrdies i els presoners em van començar a preguntar per què era allà i amb molt de gust, els vaig parlar de les meves creences.

Quan vaig sortir de la presó, em van convidar a predicar per les ciutats del comptat de Kent amb el Leonard Smith. a El 1944 més d’un miler d’avions no tripulats carregats d’explosius van caure pels voltants. Aquelles bombes volants rebien el nom de doodlebugs. Els avions alemanys que es dirigien cap a Londres sobrevolaven la nostra zona. Quan els motors s’aturaven, sabíem que uns segons més tard els avions caurien en picat i explotarien. Vivíem en un constant estat de terror. Per  aquell temps estudiàvem la Bíblia amb una família de cinc membres. De vegades havíem d’amagar-nos sota una taula de ferro, dissenyada per protegir-nos en cas que la casa s’enfonsés. Amb el temps, aquella família es va batejar.

Després de la guerra vaig servir dos anys de pioner al sud d’Irlanda. Que diferent era d’Anglaterra! Anàvem casa per casa buscant allotjament i explicant que érem missioners, i també oferíem les revistes al carrer. Quines idees de bomber en un país tan catòlic! En una ocasió un home ens va amenaçar d’una manera violenta. Quan li ho vaig explicar a un policia, em va respondre: «I què esperaves?». No érem conscients del poder que tenia l’Església. Si les persones acceptaven els nostres llibres, els feien fora de la feina. I a nosaltres ningú ens volia allotjar.

Vam aprendre que el millor era començar a predicar lluny d’on ens allotjàvem, perquè el cura no se n’adonés. I deixàvem per al final la gent dels voltants. A Kilkenny estudiàvem amb un home tres cops per setmana, tot i les amenaces de les turbes. M’encantava predicar, així que vaig sol·licitar anar a l’Escola bíblica de Galaad.

Després del curs de cinc mesos a Nova York, quatre graduats vam ser assignats a predicar a les petites illes del mar del Carib. El novembre de 1948 vam deixar la ciutat de Nova York en una embarcació d’uns divuit metres que es deia Sibia. Era la primera vegada que em feia a la mar i estava eufòric. Un de nosaltres, el Gust Maki, era un llop de mar, i ens va ensenyar nocions bàsiques de navegació que incloïen plegar i desplegar veles, mantenir el rumb i navegar amb el vent en contra. El Gust va portar l’embarcació al llarg d’un viatge amb grans tempestes; al cap de trenta dies, per fi vam arribar a les Bahames.

Després d’estar predicant uns mesos per les Bahames, ens van embarcar en direcció a les illes Leeward i les Windward, que ocupen uns vuit-cents quilòmetres des de les illes Verges, prop de Puerto Rico, fins a Trinitat. Durant cinc anys vam predicar en llocs allunyats de la civilització, on no hi havia cap Testimoni. De vegades havien passat setmanes i no ens havíem pogut comunicar per carta amb ningú, però érem molt feliços (Jer. 31:10).

Cada cop que arribàvem a una platja, es creava bastanta expectació entre els veïns, que s’hi apropaven per veure qui érem. Alguns d’ells no havien vist mai un veler o un home blanc. Era gent molt amable i religiosa, i coneixien bé la Bíblia. Sovint ens oferien peix fresc, alvocats i cacauets. El veler no era molt gran i amb prou feines hi podíem dormir, cuinar o rentar la roba; però sempre ens les vam arreglar.

Normalment remàvem fins a la costa i ens passàvem tot el dia visitant les persones. Els dèiem que es faria un discurs de la Bíblia. Al caure la nit, tocàvem la campana del veler. Era tot un espectacle! Els veïns s’apropaven amb làmpades d’oli que, a la foscor, semblaven un mantell d’estrelles fent pampallugues baixant cap a la costa. De vegades arribava un grup de cent persones i es quedaven fins ben entrada la nit, fent-nos una pila de preguntes. Com que els hi agradava molt cantar, copiàvem a màquina cançons del cançoner i les distribuíem. Primer començàvem cantant nosaltres,  i després s’hi afegia la gent, creant una preciosa melodia. Quins records tan entranyables!

De vegades, després d’estudiar amb una família, alguns estudiants ens acompanyaven al següent curs bíblic per continuar aprenent. Com que cada cert temps havíem de marxar per predicar nous territoris, sovint demanàvem als estudiants més avançats que continuessin ensenyant a la resta fins que hi tornéssim. M’animava veure com es prenien aquesta responsabilitat.

Avui moltes d’aquestes illes són destinacions turístiques molt conegudes. Però llavors només eren platges de sorra blanca amb palmeres i aigües color turquesa apartades de la civilització. Normalment viatjàvem de nit. Els dofins nedaven al nostre costat, i l’únic que se sentia era el so del veler obrint-se pas entre les aigües. Quan la mar estava en calma, la lluna dibuixava una ratlleta platejada que s’allargava sobre l’horitzó.

Cinc anys més tard vam anar a Puerto Rico per canviar el veler per un vaixell a motor. Allà vaig conèixer la Maxine Boyd, una missionera molt bonica. M’hi vaig enamorar des del primer moment. La Maxine havia estat una gran predicadora des que era petita, i va acabar servint de missionera a la República Dominicana fins el 1950, quan el govern que era catòlic la va fer fora del país. Com que jo era tripulant d’una embarcació, només tenia permís per quedar-me a Puerto Rico durant un mes. Ja em veia un altre cop viatjant per les illes sense poder tornar-hi en uns anys. Per això, em vaig dir: «Ronald, si de veritat t’agrada aquesta noia, t’has de llançar a la piscina!». A les tres setmanes li vaig demanar que es casés amb mi, i sis setmanes més tard ja érem marit i muller. La nostra assignació seria servir de missioners a Puerto Rico. Mai em vaig acabar embarcant en el nou vaixell.

El 1956 vam començar l’obra itinerant. Molts germans eren pobres, però ens encantava estar amb ells. Per exemple, a Potala Pastillo hi havia dues famílies amb molts nens, i a mi m’encantava tocar la flauta per a ells. Un dia li vaig preguntar a una de les nenes, que es deia Hilda, si voldria acompanyar-nos a la predicació. Ella em va contestar: «M’encantaria, però no puc. No tinc sabates». Així que li vam comprar unes sabates i va venir a predicar. Anys més tard, el 1972, mentre estàvem visitant el Betel de Brooklyn, una germana que s’acabava de graduar de l’Escola de Galaad, i que havia rebut l’assignació de servir a l’Equador, es va apropar a nosaltres i ens va dir: «No em reconeixeu? Sóc la nena de Pastillo que no tenia sabates». Era la Hilda! Estàvem tant contents que ens van caure les llàgrimes dels ulls.

El 1960 ens van enviar a la sucursal de Puerto Rico situada en una petita casa de dos pisos a Santurce, San Juan. Al principi, el Lennart Johnson i un servidor ens encarregàvem de quasi bé tot. Ell i la seva dona havien estat els primers Testimonis a la República Dominicana, i el 1957 van arribar a Puerto Rico. Més tard, la Maxine es va encarregar de processar les subscripcions de les revistes, més d’un miler per setmana. Aquella feina li agradava molt perquè pensava en les persones que rebrien aquell aliment espiritual.

M’agrada Betel perquè és una vida dedicada a donar als altres. Però, és clar, també té els seus reptes. Per exemple, el 1967 es va fer el primer congrés internacional a Puerto Rico. Això representava una gran responsabilitat, i jo no m’hi veia capaç. El Nathan Knorr, que per aquell temps era el responsable de l’organització, va venir a Puerto Rico. Per alguna raó ell va pensar que jo no m’havia encarregat d’organitzar el transport dels missioners que estaven de visita per al congrés. Però, sí que ho havia fet! Poc després em va parlar molt seriosament i em va dir que havia de ser més organitzat i que estava molt decebut. No em volia posar a discutir, però vaig sentir que el germà Knorr havia estat injust amb mi, i durant un temps vaig estar molt molest. Amb tot, la següent vegada que ens vam tornar a veure, ens va convidar a la Maxine i a mi a la seva habitació i va cuinar per a nosaltres.

Durant el temps que vam estar a Puerto Rico, vam anar diverses vegades a Anglaterra per visitar  la meva família. Encara que el meu pare no havia acceptat la veritat, cada cop que germans de Betel visitaven el circuit, es quedaven a casa. Això el va ajudar a veure la diferència entre els clergues que ell havia conegut en el passat i aquells germans tan humils. Finalment, el 1962 es va batejar com a Testimoni de Jehovà.

El 2011 la Maxine va morir. Tinc tantes ganes de tornar-la a veure! L’esperança de la resurrecció m’omple de felicitat. Junts vam servir Jehovà durant cinquanta-vuit anys. En tot aquell temps vam veure el creixement de l’obra a Puerto Rico; de 650 Testimonis vam passar a ser 26.000! El 2013 la sucursal de Puerto Rico va ser absorbida per la d’Estats Units i a mi em van convidar a servir a Wallkill, Nova York. Després de seixanta anys a Puerto Rico, em sentia tan porto-riqueny com el coquí, la granota d’arbre típica d’aquesta illa que per les nits canta co-quí, co-quí. Però ja era hora de passar pàgina.

Ara ja tinc més de 90 anys i encara gaudeixo del privilegi de servir Déu a Betel. La meva feina actual és animar els membres de la família Betel amb consells de la Bíblia. M’han dit que ja he visitat més de sis-cents germans des que vaig arribar a Wallkill. Alguns necessiten parlar de problemes personals o familiars. D’altres em demanen consell per tenir èxit en el seu servei a Betel. I n’hi ha que fa poc que s’han casat i volen alguns consells per a la seva nova vida en parella. Alguns germans han estat reassignats predicant fora de Betel. Els escolto a tots, i, si el moment s’escau, els recordo: «“Déu estima el qui dóna amb alegria”, així que sigues feliç a la teva feina. Recorda que ho fas per a Jehovà» (2 Cor. 9:7).

El repte de ser feliç a Betel és el mateix que el que podem tenir en qualsevol altra assignació: t’has de repetir constantment per què és important el que estàs fent. Tot el que fem a Betel es considera servei sagrat. Contribueix a ajudar el «servent fidel i assenyat» a donar aliment espiritual a tots els germans arreu del món (Mt. 24:45). Independentment d’on servim Jehovà, sempre tenim l’oportunitat de lloar-lo. Per tant, siguem feliços fent el que Ell ens demana, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria».