Vaig nàixer en 1934 en Pescara, una ciutat del centre de la costa est d’Itàlia, al costat del mar Adriàtic. Era la més jove de quatre filles. Mon pare va triar els nostres noms per orde alfabètic començant per la a, així que a mi em va tocar la d.

 A mon pare sempre li havien interessat els assumpts espirituals. El seu primer contacte amb els testimonis de Jehovà va ser en juliol de 1943, quan un home a qui li deien Liberato Ricci, que estudiava amb els Testimonis, li va parlar sobre la Bíblia i li va deixar una còpia de La Talaia. En poc de temps, mon pare va començar a parlar zelosament a altres persones del que estava aprenent. Ma mare també va acceptar la veritat i, encara que no sabia llegir, també compartia la seua nova esperança amb els altres recitant textos bíblics de memòria.

 A pesar que la nostra casa era xicoteta, s’usava per a moltes coses. Celebràvem les reunions en ella i, tot i que només teníem dos habitacions, allotjàvem els superintendents itinerants i els precursors.

 De les meues tres germanes, les dos més majors mostraren poc d’interés en la Bíblia i amb el temps es van casar i se’n van anar de casa. Però a la meua germana Cesira i a mi ens encantava escoltar el nostre pare quan llegia la Bíblia. També disfrutàvem dels discursos animadors que feien els germans que visitaven el nostre grupet.

 Solia eixir a predicar amb mon pare i altres germans, però era tan tímida que em va costar mesos reunir el valor suficient per a dir alguna cosa als amos de casa. No obstant això, cada volta volia més a Jehovà i, en juliol de 1950, em vaig batejar. Un germà va fer el discurs de baptisme en ma casa, i després em van batejar en la platja. L’any següent, assignaren un matrimoni de precursors especials a la nostra zona, i a sovint predicava amb ells. Com més temps passava en el ministeri més fàcil se’m feia parlar amb la gent. Quant que vaig arribar a estimar este privilegi!

 El nostre primer superintendent de circuit va ser Piero Gatti. a Este germà em va animar, no només a ser precursora, sinó també a mudar-me on hi havia més necessitat de proclamadors del Regne, cosa que ni m’havia passat pel cap. On jo vivia, era costum que les xiques es quedaren en casa fins que es casaren. Encara que no em vaig emancipar, sí que vaig començar a servir de precursora en març de 1952. Que poc m’imaginava lo molt que eixa decisió influiria en la resta de la meua vida!

 Per aquell temps, una germaneta anomenada Anna també volia ser precursora i se’n va vindre a viure amb nosaltres per a poder eixir juntes a predicar. En 1954, ens van assignar a les dos a servir com a precursores especials en Perusa, una ciutat a uns 250 km on no hi havia cap testimoni.

 Això va ser tota una aventura! Només tenia 20 anys, i l’única volta que havia eixit del meu poble va ser per a anar a una assemblea amb els meus pares. Per a mi era com si me n’anara a l’altra part del món! A mon pare li preocupava una miqueta que Anna i jo visquérem a soles, així que ens va acompanyar per a ajudar-nos a trobar allotjament. Llogàrem una habitació que també servia com a Sala del Regne. Durant un temps, érem les úniques que assistíem a les reunions. A pesar d’això, disfrutàvem molt de predicar en Perusa i en els pobles del voltant. Els nostres esforços no tardaren en donar bons resultats, i començàrem a trobar gent interessada en estudiar la Bíblia. Com un any després, un germà es va mudar a Perusa i es va encarregar de dirigir les reunions. Quan ens canviaren d’assignació en 1957, ja s’havia format una xicoteta congregació.

 En la següent assignació, ens van assignar a Terni, una ciutat xicoteta del centre d’Itàlia. Ens emocionava la idea de predicar allí perquè ja hi havia moltes persones interessades. Però també haguérem d’afrontar alguns reptes. Encara que el règim feixista havia acabat oficialment en 1943, algunes autoritats continuaven esforçant-se per parar la predicació dels testimonis de Jehovà i ens exigien tindre una llicència per a anar de casa en casa.

 No era estrany que la policia ens seguira. A voltes podíem escapar-nos d’ells mesclant-nos entre la gent, però no sempre era aixina. Em feren l’alto i m’arrestaren dos voltes. La primera va ser mentres predicava amb el superintendent de circuit. La policia ens va detindre i ens va portar a la comissaria, on ens van acusar de predicar sense tindre una autorització legal i ens van multar. Per descomptat, rebutjàrem pagar la multa, perquè no havíem infringit cap llei. Tenia tanta por que el cor m’anava a mil! Li vaig donar les gràcies a Jehovà per no estar a soles en eixe moment, i em vingueren al cap les tranquil·litzadores paraules d’Isaïes 41:13: «No tingues por, sóc jo qui t’ajuda!». Finalment ens alliberaren i, quan el cas va anar a juí, el jutge el va desestimar. La segona volta que m’arrestaren va ser uns sis mesos després, en eixa ocasió sí que estava a soles, però de nou em van absoldre.

 Recorde estar molt il·lusionada amb l’assemblea que es va celebrar en 1954 en Nàpols, en el sud d’Itàlia. Quan vaig arribar allí, em vaig oferir voluntària per a netejar el local. M’assignaren faena prop de la plataforma, on vaig conéixer un altre voluntari. Era un xic atractiu a qui li deien Antonio Caparelli, un precursor de Líbia que s’havia mudat a Itàlia amb la seua família a finals dels anys trenta.

 Antonio era dinàmic i valent. Viatjava en moto pel desert de Líbia per a predicar als italians que vivien allí i, de quan en quan, ens escrivíem alguna carta. Però, a principi de 1959, va tornar a Itàlia. Va passar uns quants mesos en la Betel de Roma abans de ser assignat com a precursor especial en la ciutat de Viterbo, en el centre d’Itàlia. La nostra relació va quallar, i ens casàrem el 29 de setembre de 1959. A partir d’aquell moment, vaig començar a servir amb Antonio en Viterbo.

 Necessitàvem un lloc per a viure i per a celebrar les reunions. Vam trobar una planta baixa que era com una botigueta amb un bany xicotet en la part de darrere. Col·locàrem el llit en un racó i posàrem una mampara per a separar l’espai del dormitori de la resta de la vivenda, que servia de sala d’estar o de Sala del Regne depenent del dia. No era el millor lloc on viure. De fet, jo no l’haguera escollit per a viure a soles. Però, com vivia amb Antonio, estava feliç.

 En 1961, Antonio va ser nomenat superintendent de circuit. Però abans va haver d’assistir a una escola d’un mes de duració per a servents de congregació, o superintendents. Això volia dir que havia de quedar-me sense ell tot un mes. Per un costat, estava trista, especialment per les nits, quan estava a soles en casa. Però, per un altre, em sentia feliç perquè Jehovà estava usant a Antonio. I com em mantenia ocupada, el temps em va passar volant.

 L’obra de circuit suposava viatjar molt. De fet, anàvem des de la regió del Vènet, en el nord d’Itàlia, fins a Sicília, en el sud. Al principi, com no teníem cotxe, gastàvem el transport públic. Una volta, en Sicília, després d’un trajecte en autobús per una carretera rural plena de clots, els germans estaven esperant-nos en la parada de l’autobús amb un burro per a que ens portara l’equipatge. Antonio anava amb trage i corbata, i jo, amb roba de reunió. Degué ser una escena molt còmica vore’ns tan mudats caminant al costat de llauradors i d’un burro que portava les nostres maletes i una màquina d’escriure.

 Els germans eren molt generosos i compartien tot el que tenien, encara que tingueren poquet. Algunes cases no disposaven de bany ni d’aigua corrent. Una volta, ens quedàrem en una habitació que no s’havia utilitzat per anys. Mentres dormia, em menejava tant que Antonio em va haver de despertar. Quan aüssàrem els llençols, vam vore horroritzats que el matalaf estava infestat de bitxos! A eixes hores de la nit, no podíem fer massa. Així que, simplement, espolsàrem tots els bitxos que vam poder i intentàrem tornar a dormir.

 Però estos inconvenients no van ser lo pitjor. Lo més difícil per a mi va ser la meua timidesa. Quan visitàvem una congregació per primera volta, se’m feia una muntanya fer noves amistats. Però, com volia animar i ajudar les germanes, m’esforçava molt. Amb l’ajuda de Jehovà, al final de la setmana, ja em sentia quasi com en casa. Era tot un privilegi treballar amb els germans i les germanes, i vore la seua generositat i lleialtat, a més del seu amor per Jehovà.

 En 1977, després d’uns anys en l’obra de circuit i de districte, b ens convidaren a la Betel de Roma per a ajudar a preparar l’assemblea internacional «Fe Victoriosa» de 1978. Al cap de pocs mesos, entràrem a formar part de la Família Betel. Poc després, Antonio va ser designat membre del Comité de Sucursal.

 Betel va ser una nova experiència per a mi i, de nou, la meua timidesa va fer que algunes voltes no em sentira a gust del tot. Però, amb l’ajuda de Jehovà i d’altres betelites, no vaig tardar a sentir-me com en casa.

 En els anys següents, afrontàrem un repte diferent: la mala salut. En 1984, operaren del cor a Antonio i, uns deu anys després, va tornar a tindre problemes de salut. En 1999, li diagnosticaren un tumor maligne. Encara que sempre havia sigut una persona amb molta vitalitat, no va poder superar esta terrible malaltia. Vore com anava apagant-se em va deixar feta pols. Li demanava a Jehovà de tot cor que em donara les forces que necessitava per a cuidar del meu Antonio. També solia llegir els Salms, que em donaven consol quan em sentia angoixada. Finalment, el 18 de març de 1999, Antonio va faltar. Vam estar casats vora 40 anys.

 És increïble la soledat que pots sentir encara que estigues rodejada de persones. És cert que vaig rebre molt d’amor i consol per part de la Família Betel i dels germans i germanes que havíem conegut en l’obra itinerant. Però això no omplia el buit que hi havia en el meu cor. No tinc paraules per a descriure com em sentia quan em veia a soles per la nit en la meua habitació. L’oració, l’estudi i el temps m’ajudaren a tancar la ferida. De fet, amb el pas dels anys, he aconseguit disfrutar de recordar els moments viscuts amb Antonio. M’agrada pensar en les coses que férem junts, perquè estic segura que Antonio està en la memòria de Jehovà i que el tornaré a vore en la resurrecció.

 He tingut moltes assignacions en Betel, i actualment estic en el Departament de Costura. Em fa molt feliç treballar per a la meua gran família. També intente mantindre’m ocupada en la predicació. Està clar que no puc fer tant com abans, però encara disfrute de compartir les bones notícies del Regne, el privilegi del qual em vaig enamorar quan era joveneta. Com sé la felicitat que reporta esta obra, m’agrada animar els jóvens a fer-se precursors.

 Quan pense en els quasi 70 anys que he servit a temps complet, puc vore lo molt que m’ha ajudat i m’ha beneït Jehovà. Seguisc sent tímida i sé que per mi mateixa mai haguera pogut fer tot el que he fet. He estat en llocs remots, he vist i he experimentat moltes coses meravelloses i he aprés molt d’altres persones. Puc dir sense cap dubte que ho tornaria a fer!