Vaig nàixer en 1934. La meua família eren immigrants suïssos que s’havien establit en Timmins, un poble miner d’Ontario (Canadà). Al voltant de l’any 1939, ma mare va començar a llegir la revista La Talaia i a assistir a les reunions dels testimonis de Jehovà. Ens portava a mi i als meus germans. En poc temps, es va fer Testimoni.

A mon pare no li va agradar gens la decisió de ma mare, però ella estimava la veritat i estava decidida a ser lleial a Jehovà. Ho va fer inclús a principis dels anys quaranta, quan la nostra obra estava prohibida en el Canadà. A pesar de l’abús verbal de mon pare, ma mare sempre el va tractar amb bondat i respecte. El seu bon exemple ens va ajudar a mi i als meus sis germans a acceptar la veritat. Afortunadament, l’actitud de mon pare va anar canviant i va començar a tractar-nos millor.

En l’estiu de 1950, vaig assistir a l’Assemblea Augment de la Teocràcia, que es va celebrar en la ciutat de Nova York. Després d’haver conegut germans i germanes de tot el món i escoltar les entrevistes tan emocionants dels graduats de l’Escola de Galaad, estava molt motivat a fer més en el servici a Jehovà i més decidit que mai a emprendre el servici a temps complet. En seguida que vaig tornar a casa, vaig sol·licitar ser precursor regular, però la sucursal del Canadà em va escriure dient-me que em batejara primer, i això és que el que vaig fer l’1 d’octubre de 1950. Un mes després, em vaig fer precursor regular i vaig rebre la meua primera assignació. M’enviaren a Kapuskasing, una ciutat que estava ben llunt d’on havia estat vivint fins a eixe moment.

En la primavera de 1951, la sucursal va preguntar als Testimonis que parlaven francés si estarien dispostos a mudar-se a la província del  Quebec, on es parla eixe idioma. Allí hi havia molta necessitat de publicadors. Com jo parlava francés i anglés, vaig acceptar l’assignació d’anar a Rouyn. Com he comentat al principi, allí no coneixia a ningú, tot el que tenia era una adreça, però les coses van anar molt bé. Marcel i jo ens vam fer molt bons amics i vam disfrutar de servir en el Quebec. Durant els següents quatre anys, primer vaig servir com a precursor regular i, amb el temps, com a precursor especial.

Mentres estava en el Quebec, vaig rebre una invitació que em va alegrar molt: assistir a la classe 26 de l’Escola de Galaad en South Lansing (Nova York). El 12 de febrer de 1956 em vaig graduar, i em van assignar al que ara es coneix com Ghana, b en Àfrica Occidental. Però abans d’anar-me’n, vaig haver de tornar «unes setmanetes» al Canadà fins que s’arreglaren els meus papers per a poder anar allí.

Al final, vaig haver d’esperar set mesos en Toronto fins que la meua documentació estiguera a punt. Durant eixe temps, em vaig allotjar amb la família Cripp i vaig conéixer a Sheila, la seua filla. Ens vam enamorar, però quan estava a punt de demanar-li que es casara amb mi, va arribar el meu visat. Després d’orar molt al respecte, Sheila i jo vam decidir que hauria d’acceptar l’assignació. Aixina i tot, vam quedar en cartejar-nos i esperar a vore si més avant ens podríem casar. Aquella decisió no va ser fàcil, però tal com van eixir les coses, ens vam adonar que va ser lo millor.

Després d’un mes de viatge en tren, barco de càrrega i avió, vaig arribar a Accra, la capital de Ghana. Allí vaig rebre l’assignació de servir com a superintendent de districte. Això significava que havia de viatjar per tota Ghana, i també per la Costa d’Ivori i Togolàndia, l’actual Togo. La major part del temps, viatjava a soles amb el jeep que em va deixar la sucursal. Com disfrutava de visitar els germans!

 Els caps de setmana, atenia responsabilitats en les assemblees de circuit. Com no hi havien Sales d’Assemblees, els germans construïen cobertes temporals fetes amb canyes de bambú i rames de palmera per a protegir-se del sol. Tampoc hi havien neveres en el menjador, aixina que teníem animals vius que cuinàvem per als assistents.

En aquelles assemblees vam tindre algunes experiències divertides. Una volta, Herb Jennings, c un company missioner, estava fent un discurs quan una vaca es va escapar del menjador i va pegar a fugir entre la plataforma i l’auditori. Herb va deixar de parlar, i el pobre animalet pareixia completament desorientat. Però entre quatre germans bragats se les arreglaren per a agarrar-la i portar-la al menjador entre els aplaudiments de l’auditori.

Entre assemblea i assemblea, mostrava en els pobles veïns el vídeo La Societat del Nou Món en acció. Per a fer-ho, projectava la pel·lícula en una lona blanca subjectada entre dos pals o dos arbres. A la gent li encantava! Per a molts era la primera pel·lícula que havien vist en sa vida. Aplaudien amb molt d’entusiasme quan veien escenes de baptismes. La pel·lícula els va ajudar a vore que els testimonis de Jehovà som una organització unida en tot el món.

Després d’uns dos anys en Àfrica, estava molt content de poder assistir a l’assemblea internacional de 1958 en la ciutat de Nova York. Quina alegria em va donar tornar a vore a Sheila, qui havia vingut des del Quebec, on estava servint com a precursora especial. Havíem estat cartejant-nos, però ara que tornàvem a estar junts, li vaig preguntar si volia casar-se amb mi, i ella em va dir que sí. Li vaig escriure al germà Knorr d per a preguntar-li si Sheila podria assistir a Galaad i servir amb mi en Àfrica. A ell li va paréixer bé, aixina que finalment Sheila va vindre a Ghana. Ens vam casar en Accra el 3 d’octubre de 1959. Sentíem que Jehovà ens havia beneït per haver-lo posat en primer lloc en la nostra vida.

En 1961, ens assignaren al Camerun. Allí em van demanar que ajudara a establir una nova sucursal. Estava molt ocupat, perquè com a nou  servent de sucursal havia d’aprendre molt. Llavors, en 1965, Sheila es va quedar embarassada. He d’admetre que ens va costar temps fer-nos a la idea de ser pares. Però just quan començàvem a emocionar-nos per esta nova responsabilitat i estàvem fent plans per a tornar al Canadà, ens va caure el món damunt.

Sheila va tindre un avort. El metge ens va dir que el bebé era un xiquet. Encara que han passat més de 50 anys, mai ho hem oblidat. Ens vam quedar desfets, però vam decidir quedar-nos en l’assignació que tant estimàvem.

Els germans del Camerun a sovint patien persecució per mantindre’s neutrals en assumpts polítics. La situació es va fer especialment difícil durant les eleccions presidencials. La pitjor de les nostres pors es va fer realitat el 13 de maig de 1970, quan es va prohibir de manera oficial l’obra dels testimonis de Jehovà. El govern va confiscar la sucursal que acabàvem de construir, a la qual ens havíem mudat feia només cinc mesos. En una setmana, tots els missioners, inclosos Sheila i jo, vam ser expulsats del país. Va ser molt difícil deixar arrere els germans i les germanes, perquè els estimàvem molt i ens preocupava com els aniria a partir d’eixe moment.

Els següents sis mesos els vam passar en la sucursal de França, on vaig fer tot el que podia per atendre les necessitats dels nostres germans del Camerun. En desembre d’aquell mateix any, ens van assignar a la sucursal de Nigèria, la qual va començar a supervisar l’obra en el Camerun. Els germans i les germanes de Nigèria ens van rebre carinyosament, i vam disfrutar de servir allí durant alguns anys.

Sheila havia estat servint amb mi en Àfrica Occidental durant més de 14 anys, i estava molt orgullós del seu servici fidel. Però havia estat arrastrant greus problemes de salut. En 1973, mentres estàvem en Nova York per a una assemblea regional, es va posar a plorar i em va dir: «No puc continuar! Sempre estic esgotada i malalta». Després d’analitzar la nostra situació i orar molt al respecte, vam decidir tornar al Canadà, on ella podria rebre millors tractaments. Deixar la nostra assignació com a missioners i el servici a temps complet va ser la decisió més difícil que hem pres en la vida.

Després d’arribar al Canadà, un vell amic que tenia un concessionari de cotxes en un poble al nord de Toronto em va donar faena. Per a poder mudar-nos sense necessitat d’endeutar-nos, vam llogar un apartament i vam comprar mobles de segona mà. Com esperàvem algun dia tornar a emprendre el servici a temps complet, vam mantindre una vida senzilla. Per a la nostra sorpresa, eixa esperança es va fer realitat més prompte del que ens haguérem esperat.

Vaig començar a servir de voluntari els dissabtes en la construcció de la nova Sala d’Assemblees en Norval (Ontario). Amb el temps, em van assignar per a que servira  com a superintendent de la Sala d’Assemblees. Com la salut de Sheila estava millorant, pensàvem que podríem assumir esta nova assignació. Aixina que ens vam mudar a l’apartament de la Sala d’Assemblees en juny de 1974. Que contents estàvem de poder tornar al servici a temps complet!

Afortunadament, la salut de Sheila va continuar millorant. Dos anys després, vam emprendre l’obra del circuit en Manitoba, una província del Canadà coneguda pels seus hiverns crus. Però a pesar d’això, vam disfrutar molt de servir amb germans tan amorosos. Vam aprendre que lo més important no és a on servim, la clau és continuar servint a Jehovà allà a on estiguem.

En 1978, després d’alguns anys en l’obra del circuit, ens convidaren a servir en la Betel del Canadà. Poc temps després, vaig aprendre una lliçó molt difícil però important. Em van assignar que fera un discurs d’hora i mitja en francés en una reunió especial en Montreal. Tristament, no vaig saber captar l’atenció de l’auditori, i un germà del Departament de Servici em va aconsellar al respecte. Sincerament, hauria d’haver reconegut, tal com ara reconec, que no soc massa bon orador. Però no em vaig prendre bé el consell, i la conversació que vam tindre no va anar bé. El que em va dir em va pegar tort, perquè pensava que el germà estava sent massa crític i no em va dir ninguna cosa positiva. Vaig cometre l’error de no acceptar el consell perquè no m’agradava com me l’havia donat i perquè pensava que ell no era el més indicat per a parlar.

Uns dies després, un membre del Comité de Sucursal va parlar amb mi sobre l’assumpt. Vaig admetre que no havia rebut bé el consell i que em sabia mal haver reaccionat aixina. Després vaig parlar amb el germà que m’havia aconsellat, i va acceptar les meues disculpes de bona gana. Aquella experiència em va ensenyar una lliçó d’humiltat que no oblidaré en la vida (Prov. 16:18). He orat a Jehovà moltes voltes al respecte i estic decidit a no tornar a tindre una mala actitud quan algú m’aconselle.

He estat servint en la Betel del Canadà per més de 40 anys, i des de 1985, he tingut el privilegi de servir en el Comité de Sucursal. En febrer de 2021, va faltar la meua estimada Sheila. A més de trobar-la molt a faltar, també tinc els meus problemes de salut, però el servici a Jehovà em manté tan ocupat que no pense «massa en la brevetat de la [...] vida» (Ecl. 5:19 [v. 20 TNM]). Encara que al llarg dels anys he hagut d’afrontar algunes proves, les alegries que he experimentat les han superat. Ha sigut molt gratificant disfrutar de 70 anys de servici a temps complet gràcies a haver posat a Jehovà en primer lloc. Ore per a que els germans i les germanes jóvens facen també lo mateix, perquè estic convençut que disfrutaran d’una vida emocionant i gratificant que només és possible quan servim a Jehovà.