Per desgràcia, quan vaig arribar a l’adolescència, la meua relació amb Jehovà es va debilitar. Pareixia que la llibertat dels meus companys de classe no tenia límits i pensava que m’estava perdent alguna cosa. Sentia que les normes cristianes i les dels meus pares m’ofegaven. I les activitats espirituals em semblaven una càrrega. Encara que mai vaig dubtar de l’existència de Jehovà, vaig començar a sentir un buit espiritual.

Així i tot, no em vaig fer inactiva, però li donava a Jehovà un servici de mostra. Eixia a predicar sense preparar-me i, per això, em costava començar o mantindre una conversació. Com a resultat, el meu ministeri era improductiu i no disfrutava d’ell. Cada volta m’agradava menys predicar. Em preguntava: «Com pot algú fer açò totes les setmanes?».

Quan vaig fer els 17, estava obsessionada amb independitzar-me. Així que vaig fer les maletes i me’n vaig anar a viure a Austràlia. Anar-me’n de casa va ser molt dur per als  meus pares. Estaven preocupats, però confiaven que mantindria la meua rutina espiritual.

En Austràlia, la meua espiritualitat es va debilitar encara més. Assistia a les reunions esporàdicament. M’ajuntava amb jóvens que, com jo, no tenien cap problema en assistir a la reunió una nit i, a la següent, anar-se’n de pubs a ballar i beure. Ara m’adone que tenia un peu en la veritat i l’altre en el món, però no em sentia a gust en cap dels dos llocs.

Uns dos anys després, vaig conéixer una germana que, sense saber-ho, em va fer pensar en la direcció que estava prenent la meua vida. En aquella època, compartia casa amb cinc germanes fadrines. Convidàrem el superintendent de circuit i la seua dona, Tamara, a quedar-se una setmana amb nosaltres. Mentres el seu home atenia assumpts de congregació, Tamara passava temps amb nosaltres. Era raonable i accessible, ens feia riure. I això m’agradava. Em sorprenia que una persona tan espiritual fora al mateix temps tan divertida.

Tamara desbordava entusiasme. El seu amor per la veritat i per la predicació era contagiós. Li encantava donar-li lo millor a Jehovà. Mentres que jo no em sentia satisfeta donant-li un servici de mostra. La seua actitud positiva i felicitat genuïna tingueren un gran impacte en la meua vida. El seu exemple va atraure la meua atenció a una veritat bíblica fonamental: Jehovà vol que el servim amb «cants de festa» i «crits d’alegria» (Sl 100:2).

Volia tindre la mateixa alegria que Tamara. Però per a aconseguir-la, necessitava fer alguns canvis importants. Em va costar, però amb el temps, vaig començar a fer xicotets progressos. Em preparava per a predicar i servia com a precursora auxiliar de quan en quan.  Això m’ajudava a estar més tranquiŀla i confiada. Disfrutava més de predicar perquè gastava més a sovint la Bíblia. No vaig tardar a ser precursora auxiliar de continu.

Vaig començar a fer amics de totes les edats que estaven forts en la veritat i que disfrutaven de servir a Jehovà. El seu bon exemple em va ajudar a replantejar-me les meues prioritats i a establir una bona rutina espiritual. Cada volta disfrutava més de la predicació i, amb el temps, vaig començar a servir com a precursora regular. Per primera volta després de molt de temps, em sentia feliç i a gust en la congregació.

Un any després, vaig conéixer a Àlex, un germà amable i sincer que estimava a Jehovà i la predicació. Era servent ministerial i portava sis anys com a precursor. Àlex també havia servit durant alguns mesos en Malawi, on hi havia més necessitat. Allí va conéixer uns missioners que li van causar una profunda impressió i el van animar a seguir posant els interessos del Regne en primer lloc.

Àlex i jo ens casàrem en 2003 i, des d’aquell dia, no hem deixat el servici a temps complet. Hem aprés meravelloses lliçons i Jehovà ens ha beneït de moltíssimes maneres.

En 2009, ens convidaren a servir com a missioners en Timor-Leste, un xicotet país de l’arxipèlag indonesi. Estàvem sorpresos, emocionats i nerviosos, tot al mateix temps. Cinc mesos després, arribàrem a Dili, la capital del país.

Mudar-nos va implicar un gran canvi en la nostra manera de viure. Vam haver d’adaptar-nos a una nova cultura, idioma, menjar i condicions de vida. En la predicació, a sovint ens  trobàvem amb els efectes de la pobresa, l’analfabetisme i l’opressió. I vam vore moltes persones que tenien seqüeles físiques i emocionals de la guerra i de la violència. a

La predicació era increïble. Per exemple, en una ocasió vaig conéixer una xica de 13 anys que li deien Maria. b Estava trista perquè feia uns anys sa mare s’havia mort i a penes veia son pare. Com molts xiquets de la seua edat, Maria anava perduda per la vida. Recorde que una volta es va posar a plorar mentres em contava com se sentia. Però no tenia ni idea del que estava dient, perquè encara no entenia bé el seu idioma. Vaig orar a Jehovà per a que m’ajudara a animar-la. I després vaig començar a llegir-li textos bíblics consoladors. En els següents anys, vaig vore com la veritat transformava l’actitud, l’aparença i la vida de Maria. Es va batejar i ara conduïx els seus propis cursos bíblics. Hui en dia, Maria se sent estimada per una gran família espiritual.

Jehovà està beneint l’obra en Timor-Leste. Encara que la majoria dels publicadors s’han batejat en els últims deu anys, molts són precursors, servents ministerials o ancians. Altres treballen en l’oficina remota de traducció i ajuden a produir aliment espiritual en els idiomes locals. M’encantava sentir-los cantar en les reunions, vore les seues cares somrients i observar el seu progrés espiritual.

Viure en Timor-Leste era molt diferent de viure en Austràlia. Però no podria imaginar-me una vida millor! A voltes, anàvem embotits en una furgoneta plena de gent, carregada de peix en salaó i un muntó de verdures del mercat local. Alguns dies, solíem dirigir un curs bíblic en una casa xicoteta i humida, on feia molta calor. Tenia el pis de terra i hi havia gallines rondant al nostre voltant. Però, a pesar de tots estos reptes, a sovint pensava: «Açò és genial!».

Mirant arrere, estic agraïda que els meus pares s’esforçaren per ensenyar-me els camins de Jehovà i m’ajudaren, fins i tot, durant els anys difícils de l’adolescència. Les paraules de Proverbis 22:6 han resultat ser de veres en el meu cas. Tant ma mare com mon pare estan orgullosos d’Àlex i de mi. Estan contents de vore com Jehovà ens usa. Des de 2016 hem estat servint en l’obra itinerant en el territori de la sucursal d’Australàsia.

Em costa creure que durant un temps trobara que la predicació era avorrida. Ara m’encanta predicar! He pogut comprovar que, a pesar dels alts i baixos de la vida, la verdadera alegria només ve de servir a Déu de tot cor. De fet, els últims 18 anys que he passat servint a Jehovà amb Àlex han sigut els més feliços de la meua vida. Ara entenc com es complix el desig que el salmiste David li va expressar a Jehovà: «Que s’alegren els qui es refugien en tu, que ho celebren per sempre. Als qui estimen el teu nom, [...] que exulten» (Sl 5:12 [v. 11 NM]).