L’aparença i la vestimenta dels altres em feia entropessar

CONTAT PER EILEEN BRUMBAUGH

EM VAIG criar en l’Antiga Orde de Germans Baptistes Alemanys, que és una religió pareguda a la dels amish i la dels mennonites. Esta confessió va començar en Alemanya en 1708 com a part d’un corrent religiós anomenat Pietisme. The Encyclopedia of Religion diu que el Pietisme es distingia per la seua «visió de la humanitat necessitada de l’evangeli de Crist». Va ser este concepte el que va portar a l’Orde a organitzar exitoses campanyes missionals en diferents països.

En 1719, un xicotet grup liderat per Alexander Mack va arribar al que hui en dia és Pennsilvània (Estats Units). Des d’aquell moment, s’han format diferents grups que han anat separant-se uns dels altres. Cada grup s’adheria a la seua pròpia interpretació de les ensenyances d’Alexander Mack. La nostra església tenia uns 50 membres. Es donava molt d’èmfasi a llegir la Bíblia i a seguir al peu de la lletra les decisions oficials dels membres de l’església.

La meua família ha seguit esta fe i manera de vida almenys durant tres generacions. Em vaig unir a esta església quan em vaig batejar als 13 anys. Des de xicoteta em van ensenyar que era incorrecte tindre o usar un cotxe, un tractor, un telèfon, una ràdio o qualsevol altre aparell elèctric. Les dones vestíem de manera austera, no ens tallàvem el monyo i sempre portàvem el cap cobert. I els hòmens portaven barba. Per a nosaltres, no formar part del món implicava no portar roba moderna, maquillatge o joies, perquè pensàvem que eren expressions d’orgull pecaminós.

Ens van inculcar un gran respecte per la Bíblia i la consideràvem el nostre aliment espiritual. Cada matí, abans de desdejunar, ens reuníem en el menjador i escoltàvem a mon pare llegir un capítol de la Bíblia i fer comentaris sobre el que havia llegit. Després, ens agenollàvem mentres ell orava. A continuació, ma mare repetia l’oració del parenostre. Era el millor moment del dia, perquè tota la família estava reunida i ens concentràvem en coses espirituals.

Vivíem en una granja prop de Delphi (Indiana), on cultivàvem diferents productes agrícoles. Els transportàvem al poble en carro i allí els veníem pel carrer o de casa en casa. Pensàvem que el treball intens formava part del nostre servici a Déu. Aixina que ens centràvem en ell excepte els diumenges, que no havíem de fer ninguna «obra servil». No obstant, a voltes la nostra família s’implicava tant en la faena de la granja que ens costava mantindre el nostre punt de vista espiritual.

Em case i tinc fills

En 1963, quan tenia 17 anys, em vaig casar amb James, un xic de la meua religió. La seua família pertanyia a l’Antiga Orde des dels seus besavis. Els dos desitjàvem servir a Déu i pensàvem que la nostra era l’única religió verdadera.

En 1975 ja teníem sis fills, i en 1983 va nàixer l’últim. Rebeca, la segona, era l’única xica. Treballàvem molt, gastàvem poquet i portàvem una vida senzilla. Intentàvem inculcar als nostres fills els mateixos principis bíblics que havíem aprés dels nostres pares i d’altres membres de l’Antiga Orde.

L’Antiga Orde li donava molta importància a l’aparença. Pensàvem que, com ningú pot llegir el cor, la manera de vestir d’una persona revelava el que tenia en el seu interior. Per això es veia com un indici d’orgull arreglar-se massa el monyo o portar un estampat massa gran. Al final, pareixia que estes qüestions eren més importants que el que deia la Bíblia.

Una experiència en la presó

A finals dels anys 60, el meu cunyat Jesse, que també pertanyia a l’Antiga Orde, va anar a la presó per negar-se a fer el servici militar. Mentres estava allí, va conéixer els testimonis de Jehovà, que també pensen que anar a la guerra està en contra dels principis bíblics (Isaïes 2:4; Mateu 26:52). Jesse disfrutava de les conversacions que tenia amb ells i podia vore que tenien bones qualitats. Després d’estudiar molt la Bíblia, es va batejar com a testimoni de Jehovà —per al nostre disgust.

Jesse li va contar al meu marit les coses que havia aprés. També es va encarregar que rebera regularment les revistes La Talaia i Desperteu-vos! Al llegir-les, el seu interés per la Bíblia va créixer. James sempre havia volgut servir a Déu, però se sentia lluny d’ell. Per això li interessava molt qualsevol cosa que l’acostara a ell.

Els ancians del nostre grup religiós ens animaren a llegir revistes dels amish, dels mennonites i d’altres rames de l’Antiga Orde, encara que consideràvem que eixes religions formaven part del món. Mon pare tenia molts prejuís contra els Testimonis i ens deia que no llegirem mai La Talaia i Desperteu-vos! Per això, m’escandalitzava vore a James llegir-les. Em feia por que acabara acceptant alguna ensenyança falsa.

La veritat és que James portava temps qüestionant-se algunes ensenyances que li pareixien contràries a la Bíblia, particularment el fet que fora pecat realitzar qualsevol «obra servil» en diumenge. L’Antiga Orde, per exemple, ensenyava que es podia donar a beure als animals en diumenge però no podies arrancar una simple brosseta. Els ancians eren incapaços de donar-li una raó bíblica per a esta norma, i a poc a poc, jo també vaig començar a tindre dubtes sobre estes ensenyances.

Com havíem cregut durant molt de temps que la nostra religió era la verdadera i sabíem el que passaria si se n’anàvem, ens va resultar molt difícil deixar l’Antiga Orde. Aixina i tot, la consciència ja no ens permetia seguir en una religió que no ens pareixia totalment fidel a la Bíblia. Aixina que en 1983 vam escriure una carta explicant les raons per a anar-nos-en i vam demanar que es llegira a tota la congregació. Com a resultat, ens van expulsar del grup.

En busca de la religió verdadera

A partir d’ahí, començàrem a buscar la religió verdadera. Buscàvem una religió que fora coherent, que practicara el que ensenyava. Per a escomençar, vam descartar totes les religions que participaven en la guerra. Les religions «senzilles» encara ens atreien, ja que pensàvem que l’austeritat en la vestimenta i en altres aspectes de la vida provava que no eren part del món. Des de l’any 1983 al 1985, ens vam dedicar a viatjar pel país examinant diferents religions, com els mennonites, els quàquers i altres grups «senzills».

Durant eixe temps, els testimonis de Jehovà ens visitaren en la nostra granja prop de Camden (Indiana). Nosaltres els escoltàvem i els demanàvem que només usaren la King James Version (Bíblia del rei Jaume). Respectava els Testimonis per la seua postura sobre la guerra, però em costava escoltar-los perquè no veien la necessitat de vestir amb austeritat per a diferenciar-se del món i, per tant, no encaixaven en el meu concepte de religió verdadera. Pensava que si les persones es vestien d’una manera diferent de la nostra, era per a donar-se importància, i que les possessions materials fomentaven l’orgull.

James va començar a anar a la Sala del Regne dels testimonis de Jehovà amb alguns dels nostres fills. Allò no em feia gens de gràcia. El meu home em deia que anara amb ell, però jo no volia. Un dia em va dir: «Encara que no estigues d’acord amb totes les seues ensenyances, vine-te’n i comprova per tu mateixa com es tracten», ja que això l’havia impressionat molt.

Al final em vaig decidir a acompanyar-lo, però no em fiava massa. Vaig entrar a la Sala amb el meu vestit senzill i una còfia. Alguns dels nostres fills anaven descalços i també portaven roba senzilla. No obstant, els Testimonis vingueren a saludar-nos i ens tractaren amb carinyo. Vaig pensar. «Som diferents, però ens accepten de totes maneres».

Encara que em va impressionar el seu carinyo, em vaig limitar a observar. Ni tan sols em posava dreta quan ells ho feien ni entonava els seus càntics. Després de les reunions, els feia moltes preguntes sobre coses que pensava que no estaven fent bé o sobre el significat d’algun text bíblic. Encara que no tenia massa tacte al preguntar, tots demostraven que s’interessaven per mi. També em va xocar que encara que els feia la mateixa pregunta a diferents persones, la resposta que em donaven era més o menys la mateixa. A voltes, m’escrivien la resposta i això em venia molt bé, perquè després podia repassar la informació pel meu compte.

En l’estiu de 1985, la nostra família va assistir a una assemblea dels testimonis de Jehovà en Memfis (Tennessee) només per curiositat. James encara portava barba i tots portàvem roba austera. Durant els intermedis, vam estar acompanyats en tot moment. Ens atreia l’amor, el carinyo i l’hospitalitat que ens van mostrar. També ens va impressionar la unitat que tenien, perquè sense importar la congregació on anàrem, sempre s’ensenyava el mateix.

James va acceptar un curs de la Bíblia mogut per l’interés personal dels Testimonis. Ho examinava tot amb atenció per a assegurar-se del que estava aprenent (Fets 17:11; 1 Tessalonicencs 5:21). Amb el temps, James es va convéncer que havia trobat la veritat, però jo encara no m’havia decidit. Volia fer lo correcte, però no volia adoptar un estil de vida més «modern» i que se’m considerara «part del món». Quan vaig accedir a estudiar la Bíblia amb ells, tenia la King James Version en un genoll i la Traducció del Nou Món, que era més actual, en l’altre. Comprovava cada versicle en les dos traduccions per a assegurar-me que no m’enganyaven.

Com em vaig convéncer

A mesura que estudiàvem amb els Testimonis, vam aprendre que el nostre Pare celestial és un sol Déu, no tres en un, i que nosaltres no tenim una ànima immortal, sinó que som ànimes (Gènesi 2:7; Deuteronomi 6:4; Ezequiel 18:4; 1 Corintis 8:5, 6). També vam aprendre que l’infern no és un lloc on es turmenta la gent amb foc, sinó la Tomba de tota la humanitat (Job 14:13; Salm 16:10; Eclesiastés 9:5, 10; Fets 2:31). Aprendre la veritat sobre l’infern va marcar un abans i un després, ja que en l’Antiga Orde cadascú opinava de manera diferent.

No obstant, seguia preguntant-me com els Testimonis podien ser la religió verdadera quan, des del meu punt de vista, formaven part del món. No portaven la vida austera que jo pensava que era tan necessària, però al mateix temps m’adonava que estaven complint amb el manament de Jesús de predicar les bones notícies del Regne a tota classe de persones. Estava molt confusa! (Mateu 24:14; 28:19, 20)

Durant este temps, l’amor dels Testimonis em va ajudar a continuar investigant. Tota la congregació s’interessava per la nostra família. Alguns Testimonis passaven per casa, a voltes amb l’excusa de comprar-nos llet i ous. I vam començar a vore lo bones persones que eren. Venien a casa encara que sabien que un altre Testimoni estava estudiant la Bíblia amb nosaltres. De fet, cada volta que un germà passava prop de casa, passava a saludar. Totes estes visites ens van ajudar a conéixer els Testimonis i a valorar el seu interés sincer i amor.

Els Testimonis de la nostra congregació no van ser els únics en mostrar-nos interés personal. Com el tema de l’aparença i la vestimenta em feia entropessar, Kay Briggs, una germana d’una altra congregació que havia optat per no maquillar-se i vestia de forma senzilla, va vindre a visitar-me. Em sentia a gust amb ella i podia conversar amb llibertat. En una altra ocasió, Lewis Flora, un germà que també havia crescut en una religió «senzilla», va vindre a vore’m. Com va vore que estava molt confusa, em va enviar una carta de deu pàgines intentant tranquiŀlitzar-me. Vaig llegir la seua carta moltes voltes. La seua bondat feia que em saltaren les llàgrimes.

Li vaig demanar a un superintendent de circuit, el germà O’Dell, que m’explicara Isaïes 3:18-23 i 1 Pere 3:3, 4. Li vaig preguntar: «No demostren estos versicles que és necessari vestir austerament per a agradar a Déu?». Ell va raonar amb mi: «Està malament portar un barret? És incorrecte fer-se trenes?». En l’Antiga Orde, les xiquetes portaven trenes i les dones portàvem còfia o barret. Em vaig adonar que no era molt coherent, i em va impressionar la paciència i amabilitat del superintendent de circuit.

Poc a poc, anava convencent-me més. Però encara hi havia un tema que em molestava prou: les dones es tallaven el monyo. Els ancians van raonar amb mi que el monyo d’algunes dones només creix fins a cert punt, mentres que el d’altres creix molt més. Volia dir això que el monyo d’una dona era millor que el de l’altra? També em van ajudar a vore quin paper té la consciència quan decidim com vestir-nos i arreglar-nos, i em van donar més informació per a que me l’estudiara en casa.

Posem en pràctica el que aprenem

Buscàvem bons fruits i els trobàrem. Jesús va dir: «Tots coneixeran que sou deixebles meus per l’amor que vos tindreu entre vosaltres» (Joan 13:35). Estàvem convençuts que els testimonis de Jehovà demostraven amor verdader. Aixina i tot, va ser una època confusa per als nostres dos fills majors, Nathan i Rebecca, ja que havien acceptat la religió de l’Antiga Orde i s’havien batejat com a membres d’ella. Finalment, els van arribar al cor les veritats bíbliques que compartírem amb ells i l’amor que demostraven els Testimonis.

Rebecca, per exemple, sempre havia volgut tindre una relació estreta amb Déu. I quan va aprendre que ell no predestina el que fem o el nostre futur, se li va fer més fàcil orar-li. També es va sentir més prop d’ell quan va comprendre que no forma part d’una trinitat misteriosa, sinó que és una persona real a qui pot imitar (Efesis 5:1). I també es va alegrar de no haver d’usar els termes arcaics de la King James Version per a dirigir-se a Déu. La seua relació amb ell es feia més estreta a mesura que aprenia els requisits de Déu per a orar-li i el propòsit que té per als humans de viure per sempre en un paradís en la terra (Salm 37:29; Apocalipsi 21:3, 4).

Tots disfrutem de privilegis

James i jo i els nostres fills majors, Nathan, Rebecca, George, Daniel i John, ens vam batejar com a testimonis de Jehovà en l’estiu de 1987. Harley es va batejar en 1989 i Simon, en 1994. Tota la nostra família seguix centrada en l’obra que Jesucrist va manar als seus deixebles.

Els nostres fills majors, Nathan, Rebecca, George, Daniel, John i Harley han servit en la sucursal dels Estats Units dels testimonis de Jehovà. George continua servint allí després de 14 anys, i Simon, que va acabar l’institut en l’any 2001, també treballa en eixa sucursal des de fa poc. Tots els nostres fills són ancians o servents ministerials en congregacions dels testimonis de Jehovà. El meu home servix com a ancià en la congregació de Thayer (Missouri), i jo estic ocupada en la predicació.

Ara tenim tres nets —Jessica, Latisha i Caleb— i ens encanta vore com els seus pares els ensenyen a estimar a Jehovà. En la nostra família tots ens alegrem que Jehovà ens atraguera a ell i ens ajudara a identificar el poble que porta el seu nom per la qualitat que el distingix, l’amor cristià.

Comprenem molt bé als qui volen agradar a Déu però tenen la consciència entrenada més pel seu entorn que per la Bíblia. Esperem que puguen disfrutar de la mateixa alegria que nosaltres quan anem de casa en casa, no amb productes de la terra, sinó amb el missatge del Regne de Déu i de les benediccions que portarà. Se m’omplin els ulls de llàgrimes quan pense en la paciència i l’amor que ens va mostrar el poble de Jehovà.

[Iŀlustració]

Quan tenia uns 7 anys, i després de major

[Iŀlustració]

James, George, Harley i Simon vestits amb roba austera

[Iŀlustració]

Esta foto meua portant verdures al mercat va aparéixer en un periòdic local

[Crèdits]

Journal and Courier, Lafayette (Indiana)

[Iŀlustració]

Amb la meua família en l’actualitat