Els anys de l’adolescència solen associar-se amb molt bona salut i amb una energia que sembla inesgotable. No obstant, alguns adolescents estan limitats per malalties greus. És este el teu cas? Si és aixina, potser t’animen les experiències de V’loria, Justin i Nisa, tres testimonis de Jehovà. Fixa’t què els ajuda a conviure amb els seus problemes de salut.

•  V’loria

•  Justin

•  Nisa

Tinc fibromiàlgia des dels 14 anys. A més, quan tenia 20 anys, també em van diagnosticar artritis, lupus i la malaltia de Lyme. És complicat fer totes les coses que vols quan sempre et sents fluixa. A voltes, em quede paralitzada de malucs cap avall i necessite una cadira de rodes.

 La càrrega mental que patia per no poder fer coses simples com escriure o obrir un pot era pitjor que el dolor físic que causaven les meues malalties. Quan veia els xiquets caminant em preguntava per què havia de ser tan difícil per a mi. Em sentia com si no valguera per a res.

 Aixina i tot, estic molt agraïda perquè vaig rebre l’ajuda no només de la meua família sinó també de la meua congregació. Els germans i germanes em visitaven i em feien sentir menys a soles. Alguns em convidaven a festetes encara que no era gens fàcil alçar-me de la cadira de rodes i pujar-me i baixar-me del cotxe.

 Els germans majors m’ajudaren especialment perquè ells entenen què és tindre problemes de salut. M’ajudaren a acceptar les meues limitacions i a no sentir-me culpable per no poder fer tant com fan altres. Quan estic en la predicació o en les reunions soc la més feliç del món (Hebreus 10:25). En eixos momentets, me n’adone que, a pesar de la meua malaltia, en realitat no soc tan diferent dels altres.

 Procure tindre present que Jehovà ens dona el que necessitem per a aguantar. Per exemple, la Bíblia diu que encara que la persona que som per fora es va desgastant, la persona que som per dins «es va renovant de dia en dia» (2 Corintis 4:16). Aixina és justetament com em sent!

 Pensa en açò: Si estàs patint un problema de salut greu, per què és important buscar l’ajuda dels altres? Si tens bona salut, com pots ajudar a algú que està malalt? (Proverbis 17:17)

Vaig caure a terra i no podia alçar-me. Sentia una pressió molt gran en el pit i no podia menejar-me. Aixina que em portaren a urgències ràpidament. Al principi, els doctors no sabien què és lo que m’estava passant. Després d’alguns episodis més, em van donar un diagnòstic: la malaltia de Lyme.

 La malaltia de Lyme va afectar el meu sistema nerviós. De fet, encara n’hi ha voltes que tremole incontroladament, i això que ja han passat uns anys des que me la van diagnosticar. Tinc dies que em fa mal tot el cos o que tinc els dits tan dolorits que no puc ni menejar-los. És com si tinguera totes les articulacions rovellades.

 Moltes voltes m’enfadava i pensava: «Soc massa jove per a estar malalt». Cada dia li preguntava a Déu plorant: «Per què em passa açò?». Inclús vaig començar a pensar que Déu m’havia abandonat. Però després, vaig pensar en Job, un personatge de la Bíblia. Ell no entenia per què hagué de patir tantes calamitats, però aixina i tot es va mantindre fidel a Déu. Vaig pensar que si Job va poder aguantar tots els problemes que va patir, jo també puc fer lo mateix.

 Els ancians de la meua congregació em donen molt de suport. Ells sempre em pregunten com estic i com em sent. Un ancià em va dir que el cridara quan el necessitara, fora l’hora que fora. Li done les gràcies a Jehovà tots els dies per tindre amics com ells (Isaïes 32:1, 2).

 A voltes, quan patim malalties greus, ens oblidem de lo més important: Jehovà sap pel que estem passant. La Bíblia diu: «Descarrega’t en Jehovà, i ell et sostindrà» (Salm 55:22). Això és lo que intente fer tots els dies.

 Pensa en açò: Com poden ajudar-te els qui t’estimen a aguantar un problema de salut? (Proverbis 24:10; 1 Tessalonicencs 5:11)

Quan era adolescent em van diagnosticar la síndrome de Marfan, un trastorn que debilita les articulacions. La síndrome de Marfan pot afectar també el cor, els ulls i altres òrgans vitals. No tinc dolor tots els dies, però quan en tinc, pot ser molt fort.

 Al principi, quan me la van diagnosticar, vaig plorar molt. Em preocupava no poder fer totes les coses que m’agraden, com per exemple ballar. Pensar que algun dia no podria fer-ho, o que inclús em faria mal simplement caminar, em feia molta por.

 La meua germana major va ser un gran suport. Em va ajudar a deixar de compadir-me de mi mateixa. Ella em va dir que havia de deixar de viure amb por, perquè això em consumiria a poquet a poquet. També em va animar a ser constant en l’oració perquè si n’hi ha algú que pot entendre exactament pel que estic passant, és Jehovà (1 Pere 5:7).

 Un salm que m’anima molt diu: «En veure’m en perill, clame al Senyor, cride socors al meu Déu; des del seu palau, ell escolta el meu clam, el meu crit li arriba al cor» (Salm 18:7 [18:6 TNM]). Este versicle m’ajuda a donar-me compte que cada vegada que ore a Jehovà i li demane forces, m’escoltarà i m’ajudarà. Ell sempre està al meu costat.

 He aprés que quan rebem un colp en la vida, no està malament sentir-se mal o inclús desanimat. Eixos sentiments són normals sempre que no deixem que s’apoderen de nosaltres i afecten la nostra amistat amb Déu. Ell no causa els nostres problemes i mai ens deixarà si el posem en primer lloc en la nostra vida (Jaume 4:8).

 Pensa en açò: És Déu el culpable del nostre patiment? (Jaume 1:13)