Hem de pagar impostos?

A molt poqueta gent li agrada pagar impostos. Molts pensen que els seus diners són malgastats per una mala administració, malversació o frau. Altres també s’oposen per raons morals. Com a exemple, alguns habitants d’una ciutat de l’Orient Mitjà justifiquen la seua decisió de no pagar impostos dient que no finançaran les bales que maten els seus fills.

Esta manera de pensar no és nova. Mohandas K. Gandhi, qui va ser un líder hindú, va explicar perquè la seua consciència no li permetia pagar els impostos. Ell va dir: «Qualsevol que done suport a un estat organitzat militarment, directament o indirectament, participa en el pecat. Cada persona que contribuïx a mantindre l’estat pagant els impostos, siga jove o major, és còmplice del pecat».

D’igual manera, el filòsof del segle XIX, Henry David Thoreau, va donar motius ètics per a no pagar impostos que finançaven la guerra. Ell preguntà: «Deuria un ciutadà complir tot aspecte de la llei en detriment de la seua consciència, encara que fora per un sol moment? Llavors, per a què té l’home una consciència?».

Este tema afecta els cristians perquè la Bíblia ensenya clarament que deuen mantindre la seua consciència neta en tot (2 Timoteu 1:3). Per una altra banda, la Bíblia reconeix que els governs tenen l’autoritat de recaptar impostos, al dir: «Que tots se sotmeten a les autoritats que tenen el poder [governs humans], perquè tota autoritat ve de Déu, i les que de fet tenim han estat posades per ell. Per això, cal sotmetre’s, no solament per por del càstig, sinó també per motius de consciència. Igualment per aquesta raó, pagueu els impostos: els qui s’ocupen de recaptar-los són funcionaris al servici de Déu. Doneu a cadascú allò que li deveu: pagueu impostos i tributs» (Romans 13:1, 5-7).

Per esta raó, en el segle I els cristians eren coneguts per ser prestos a pagar els seus impostos, encara que una gran quantitat es destinara a fins militars. Lo mateix es pot dir dels testimonis de Jehovà hui en dia. * ¿Com podem explicar que un cristià pague impostos que van destinats a sufragar activitats que la Bíblia no aprova? Deuria anuŀlar la seua consciència quan el govern li exigix contribuir?

Els impostos i la consciència

Cal mencionar que part dels impostos que havien de pagar els cristians del segle I anava a l’exèrcit. Esta manera de gastar els diners recaptats és el que més avant va impulsar a Gandhi i Thoreau a negar-se a pagar impostos.

Notem que els cristians obeïen el manament de Romans capítol 13 «no solament per por del càstig, sinó també per motius de consciència» (Romans 13:5). Aixina que la consciència d’un cristià li exigix que pague els impostos, inclús si estos van dedicats a donar suport a activitats que ell rebutja. Per a entendre esta aparent contradicció, hem de reconéixer una idea important sobre la veu interior que ens indica si el que fem és correcte o no, la consciència.

Tots tenim eixa veu interior, com va notar Thoreau, però no sempre és confiable. Per tal d’agradar a Déu, la nostra consciència ha d’estar en harmonia amb les seues normes morals. A sovint hem d’ajustar el nostre pensament, o punt de vista, amb el de Déu, perquè la seua manera de pensar és superior a la nostra (Salm 19:8 [v. 7 TNM]). Per això, hem d’esforçar-nos per comprendre quin és el punt de vista de Déu sobre els governs humans. I quin és?

Recordem que l’apòstol Pau es va referir als governs humans com a «funcionaris al servici de Déu» (Romans 13:6). Què significa açò? Bàsicament que mantenen l’orde i s’encarreguen de prestar servicis a la societat. Inclús els governs més corruptes solen proveir servicis com el de correus, educació pública, bombers i policia. Encara que Déu és plenament conscient de les deficiències d’estes autoritats, ell permet que existisquen temporalment i que governen sobre el poble, i a nosaltres ens mana que respectem la seua decisió pagant els impostos.

No obstant això, el permís que Déu ha donat als governs humans és temporal. La seua voluntat és reemplaçar-los amb el seu Regne celestial i desfer tot el dany que han causat a la humanitat a través dels segles (Daniel 2:44; Mateu 6:10). Però mentres arribe eixe moment, Déu no permet que els cristians desobeïsquen les autoritats, ja siga negant-se a pagar els impostos o de qualsevol altra manera.

Què pots fer si, com Gandhi, penses que pagar impostos que financen les guerres és un pecat? Pensa en açò: un paisatge es veu millor des de les altures, veritat? Doncs bé, el punt de vista de Déu és molt més elevat que el nostre, i recordar este fet ens ajudarà a modificar la nostra manera de pensar per a que siga més pareguda a la seua. Déu va declarar per mitjà del profeta Isaïes: «Estan tan lluny els meus camins dels vostres, les vostres intencions de les meues, com el cel és lluny de la terra» (Isaïes 55:8, 9).

Tenen autoritat absoluta?

El que ensenya la Bíblia sobre pagar els impostos no implica que els governs humans tinguen autoritat absoluta. Jesús va ensenyar que Déu els ha donat una autoritat limitada. Quan una volta li preguntaren si estava bé a la vista de Déu pagar els impostos al govern romà d’aquella època, ell ho va deixar molt clar amb esta resposta: «Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu» (Marc 12:13-17).

Els governs, representats pel «Cèsar», encunyen o imprimixen els diners i establixen el seu valor. Per tant, a la vista de Déu, tenen el dret de demanar que se’ls torne els diners per mitjà dels impostos. Però Jesús va dir que no poden reclamar «allò que és de Déu», és a dir, la nostra vida i adoració. Quan les lleis humanes van en contra de les lleis de Déu, els cristians obeïxen Déu «abans que els hòmens» (Fets 5:29).

És possible que als cristians hui en dia els preocupe l’ús que el govern li dona als impostos. No obstant això, no tracten d’interferir en les accions dels governs resistint-se o negant-se a pagar-los. Això mostraria que no confien que Déu pot solucionar els problemes de la humanitat. Més bé, esperen amb paciència el moment que té designat per a intervindre en els assumpts humans a través del Regne del seu Fill Jesús, qui va dir: «La meua reialesa no és d’aquest món» (Joan 18:36).

Un manament bíblic que ens beneficia

Podem obtindre beneficis de seguir les pautes de la Bíblia sobre pagar els impostos. Per exemple, evitarem ser castigats per no obeir la llei i no viurem amb la por de ser descoberts (Romans 13:3-5). I més important encara, mantindrem una consciència neta davant de Déu i l’honrarem amb la nostra bona conducta. És possible que no tinguem tants ingressos com aquells que no paguen impostos o inclús defrauden l’estat. Però podem confiar que Déu complirà la seua promesa de cuidar dels seus servents lleials. David, un escriptor bíblic, va expressar esta idea amb les següents paraules: «Des de jove fins hui, que ja sóc vell, no he vist encara un just abandonat ni que els seus fills anaren a captar» (Salm 37:25).

Finalment, entendre el manament bíblic de pagar impostos i observar-lo ens donarà pau mental. Déu no pensa que som responsables de l’ús que el govern li dona als nostres impostos, tal com la llei no considera responsable a un inquilí de l’ús que l’amo de la casa li dona als diners del lloguer. Abans d’aprendre la veritat de la Bíblia, un home a qui li diuen Stelvio va lluitar durant anys per a aconseguir canvis polítics en el seu país. Ell mateix explica per què va deixar de fer-ho: «Vaig acceptar que l’home no és capaç de crear un món just i pacífic, on tots estem units. Només el Regne de Déu és capaç d’instaurar una societat millor».

Si, com Stelvio, també donem «a Déu allò que és de Déu», podem estar segurs que vorem el dia en què Déu establisca un govern just sobre tota la Terra i arregle tots els danys i injustícies que la governació humana ha causat.

[Nota]

[Comentari]

Hem d’ajustar el nostre pensament, o punt de vista, amb el de Déu, perquè la seua manera de pensar és superior a la nostra

[Comentari]

A l’obeir el manament de pagar els impostos, els cristians tenim una consciència neta davant de Déu i mostrem la nostra confiança en la seua capacitat de cobrir les nostres necessitats

[Iŀlustracions]

«Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu»

[Crèdits]

Copyright British Museum