Segons un diccionari, jurar és ‘afirmar o prometre rotundament (alguna cosa), posant per testimoni [...] una persona o una cosa que es considera sagrada o valuosa’. A sovint, se sol jurar per Déu mateix, i pot fer-se de manera oral o escrita.

Alguns tal volta pensen que no és correcte fer un jurament, perquè Jesús va dir: «No jures mai [...]. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5:33-37). Òbviament, Jesús sabia que la llei mosaica requeria fer certs juraments i que els servents fidels de Déu n’havien fet (Gn 14:22, 23; Ex 22:9, 10 [vv. 10, 11 TNM]). També sabia que Jehovà mateix havia fet juraments (He 6:13-17). Així que Jesús no va voler dir que no podíem jurar mai. Més bé, estava advertint contra fer juraments per coses trivials o inapropiades. Hauríem de tindre present que mantindre la nostra paraula és un deure sagrat. Jehovà vol que complim el que diem.

Llavors, què hauríem de fer si ens demanaren que férem un jurament? Primer, hauríem d’assegurar-nos que podem complir-lo. Si no estem segurs d’això, seria millor que no el férem. La Paraula de Déu advertix: «Més val no prometre que prometre i no complir.» (Ecle 5:4 [v. 5 TNM]). Després, hauríem d’analitzar els principis bíblics relacionats amb el jurament i, en acabant, actuar segons la nostra consciència entrenada. Quins són alguns d’estos principis bíblics?

Juraments que no contradiuen la voluntat de Déu. Per exemple, els testimonis de Jehovà intercanvien vots quan es casen. Estos vots són una classe de jurament. Davant de Déu i dels testimonis, els nóvios prometen estimar-se, cuidar-se i respectar-se «tot el temps que [visquen]». (Altres parelles de nóvios potser no diuen exactament estes paraules quan s’unixen en matrimoni, però així i tot estan fent un vot davant de Déu.) Llavors, són declarats marit i muller, i s’espera que la seua unió dure mentres visquen (Gn 2:24; 1Co 7:39). Este jurament és apropiat i encaixa perfectament amb la voluntat de Déu.

Juraments que contradiuen la voluntat de Déu. Un cristià verdader no faria un jurament com, per exemple, el de defendre el seu país amb les armes o el de renunciar a la seua fe. Si ho fera, estaria violant els manaments de Déu. S’espera que els cristians no siguem part «del món», per tant, no hem d’involucrar-nos en els seus debats ni conflictes (Jn 15:19; Is 2:4; Jm 1:27).

 Juraments que són assumpt de consciència. En alguns casos, se’ns podria fer necessari avaluar detingudament un jurament a la llum del consell que va donar Jesús: «Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu» (Lc 20:25).

Suposem, per exemple, que un cristià vol fer-se ciutadà d’un país o soŀlicitar el passaport i s’entera que és obligatori fer un jurament de lleialtat. Si el jurament estipulat en eixe país implica contradir la llei de Déu, la seua consciència entrenada per la Bíblia li impediria fer-lo. No obstant, el govern podria permetre-li modificar el jurament per a adaptar-lo a la seua consciència.

Fer un jurament de lleialtat modificat podria estar en harmonia amb el principi que trobem en Romans 13:1, on diu: «Que tots se sotmeten a les autoritats que tenen el poder». Així que el cristià podria concloure que no és incorrecte jurar que farà una cosa que Déu ja li mana fer.

Si ens demanaren que utilitzàrem un objecte o que férem un gest a l’hora de jurar, la nostra consciència entrenada per la Bíblia entraria en joc. Per quina raó? En l’antiguitat, els romans i els escites juraven per les seues espases invocant el poder d’un déu de la guerra per a garantir que la seua paraula era confiable. Per la seua part, els grecs alçaven una mà cap al cel quan feien un jurament. D’esta manera, reconeixien que hi ha un poder diví, a qui els humans han de rendir comptes, que observa el que es diu i el que es fa.

Per descomptat, un servent de Jehovà no juraria sobre un símbol nacional relacionat amb la religió falsa. Però, i si un tribunal ens demanara posar la mà sobre la Bíblia per a jurar amb la finalitat de donar-li veracitat al nostre testimoni? En eixe cas, podríem decidir fer-ho, ja que les Escriptures parlen de servents fidels que acompanyaren el seu jurament amb algun gest (Gn 24:2, 3, 9; 47:29-31). És important recordar que, si fem eixa classe de jurament, estem comprometent-nos davant de Déu a dir la veritat. Per tant, cal que ens assegurem de respondre amb la veritat a qualsevol pregunta que ens puguen fer.

Com la nostra relació amb Jehovà és molt valuosa i no volem perjudicar-la, hauríem de considerar en oració qualsevol jurament que ens demanen fer assegurant-nos de no violar la nostra consciència o els principis bíblics. Si decidírem fer un jurament, hauríem d’estar segurs de complir-lo (1Pe 2:12).