Per què necessitem esperança?

QUÈ haguera passat si Daniel, el xiquet malalt de càncer mencionat en l’article anterior, no haguera perdut l’esperança? Haguera superat el càncer? Estaria viu en l’actualitat? Ni els defensors més acèrrims de l’esperança s’atrevirien a respondre afirmativament. I això indica un detall important: l’esperança no hauria de sobrevalorar-se; ni ho cura tot ni és la panacea.

En una entrevista realitzada per la cadena CBS News, el doctor Nathan Cherney va advertir del perill d’exagerar el poder de l’esperança al tractar malalts greus. Digué: «Hem tingut casos de marits que reprotxaven a les seues dones no haver meditat prou o no haver sigut prou optimistes. Eixa manera de pensar crea una falsa iŀlusió de control, i quan el malalt no millora, és com si se li diguera que no ha controlat lo suficient el tumor, i això no és just».

La veritat és que aquells que lluiten contra una malaltia terminal estan lliurant una intensa i esgotadora batalla. Lo últim que voldrien fer els seus sers estimats és fer-los sentir culpables després de tot el que estan passant. Llavors, hauríem de concloure que l’esperança no servix per a res?

Ni molt menys. El mateix doctor Cherney és especialista en atenció paŀliativa (tractaments que, en comptes de centrar-se en combatre la infermetat o tractar de prolongar la vida, van encaminats a que la vida del pacient siga més còmoda i agradable mentres dure la seua lluita). Els professionals d’este camp mèdic creuen fermament en l’eficàcia dels tractaments que milloren l’estat d’ànim, inclús en el cas dels malalts greus. Hi ha evidències considerables que mostren que l’esperança pot fer això, i molt més.

El valor de l’esperança

«L’esperança és una poderosa teràpia», afirma el doctor i periodista mèdic W. Gifford-Jones. Este doctor va examinar diversos estudis realitzats per a determinar el valor del suport emocional que es dona als malalts terminals. Sembla que este tipo de suport ajuda els pacients a mantindre l’esperança i l’optimisme. Un estudi efectuat en 1989 va mostrar que els pacients que reberen esta ajuda van sobreviure més temps, encara que una investigació més recent no va ser tan contundent. De totes maneres, els estudis han confirmat que els pacients que reben ajuda emocional patixen menys depressió i dolor que els qui no la reben.

Examinem una altra investigació sobre els efectes de l’optimisme i el pessimisme en la cardiopatia isquèmica. Primerament, es va avaluar meticulosament a més de 1.300 hòmens per a vore si tenien una actitud optimista o pessimista respecte a la vida. Deu anys després, es tornaren a avaluar i es va descobrir que més del 12% d’ells havia patit algun tipo de cardiopatia isquèmica. D’estos, quasi el doble eren pessimistes. Laura Kubzansky, professora adjunta de salut i conducta social de la Facultat de Salud Pública de Harvard, comenta: «La majoria d’indicis a favor de la idea que ‘pensar en positiu’ és bo per a la salut no tenien base científica. Este estudi proporciona algunes de les primeres proves realment mèdiques sobre la veracitat d’eixe criteri en l’àmbit de les cardiopaties».

Algunes investigacions han demostrat que aquells que pensen que tenen mala salut tarden més en recuperar-se d’una operació que els qui consideren que el seu estat és òptim. Fins i tot, s’ha pogut vore una relació entre l’optimisme i la longevitat. Un estudi va examinar com els afectaven a les persones majors els criteris positius i negatius sobre l’envelliment. Quan es va exposar a algunes d’estes persones a missatges breus que associaven la vellea amb més saviesa i experiència, es va comprovar que caminaven amb més força i energia. De fet, la milloria era comparable a l’obtinguda després d’un programa de 12 setmanes d’exercicis.

Per què pareix que les emocions com l’esperança, l’optimisme i una actitud positiva beneficien la salut? És possible que la medicina i la ciència encara no comprenguen lo suficient la ment i l’organisme humà com per a oferir respostes definitives. Però els especialistes que investiguen el tema poden fer conjectures amb certa base. Per exemple, un professor de neurologia indica: «U se sent bé quan està feliç i té esperança. És un estat agradable que produïx molt poquet estrés i beneficia molt l’organisme. És una cosa més que qualsevol pot fer per a mantindre’s sa».

Esta idea pot paréixer innovadora per a alguns metges, psicòlegs i científics, però no per als estudiants de la Bíblia. Fa quasi 3000 anys, el savi rei Salomó va escriure per inspiració divina: «Un cor alegre és una bona medecina, però un esperit esclafat et deixa sense energies» (Proverbis 17:22 NM). Quina afirmació més equilibrada! Este versicle no diu que un cor alegre ho cure tot, només diu que és «una bona medecina».

De fet, caldria preguntar-se: si l’esperança fora un medicament, veritat que tots els metges el receptarien? Analitzem com l’esperança aporta beneficis que van més enllà de l’àmbit de la salut.

Els efectes de l’optimisme i el pessimisme en la nostra vida

Els investigadors han descobert que les persones optimistes obtenen molts beneficis de la seua actitud positiva. Solen rendir més en els estudis, en la faena i fins i tot en els esports. Com a exemple, vegem un estudi que es va realitzar a un equip femení d’atletisme. Els entrenadors aportaren una avaluació completa de les aptituds estrictament atlètiques d’aquelles dones; també van ser entrevistades i es va avaluar el seu nivell d’esperança. Al final, el grau d’esperança de les atletes va contribuir més a predir el seu rendiment que totes les dades recopilades pels entrenadors. Per què té tanta influència l’esperança?

També s’ha aprés molt a l’estudiar l’actitud contrària a l’optimisme: el pessimisme. Durant la dècada de 1960 un descobriment inesperat sobre la conducta animal va impulsar els investigadors a encunyar l’expressió «desesperança apresa». Estos observaren que els sers humans també poden patir una síndrome similar. Per exemple, es va exposar a una sèrie d’individus a un soroll desagradable i se’ls va dir que podien aprendre a parar-lo polsant uns botons en una determinada seqüència. Tots aconseguiren fer-ho.

Es va repetir la prova amb altres individus, però al polsar els botons no desapareixia el soroll. Com era d’esperar, molts participants de la segona prova acabaren resignant-se. En proves posteriors, estos dubtaren a l’hora de prendre qualsevol tipo d’acció, ja que estaven convençuts que res del que feren canviaria la situació. Però inclús en eixe segon grup, els optimistes no cediren a eixe sentiment de resignació.

El dr. Martin Seligman, qui va ajudar a preparar alguns d’aquells primers experiments, es va sentir impulsat a dedicar-se a l’estudi de l’optimisme i el pessimisme. Després d’investigar la manera de pensar de les persones propenses a la resignació, va concloure que eixa actitud negativa els dificulta moltes de les activitats de la vida i inclús els impedix realitzar-les. Seligman resum la manera de pensar pessimista i els seus efectes amb estes paraules: «Vint-i-cinc anys d’estudi m’han convençut que si habitualment pensem –com fa el pessimista– que les desgràcies passen per culpa nostra, que són de caràcter permanent i que afectaran tot el que fem, acabarem patint més desgràcies que els qui no pensen aixina».

De nou, estes conclusions poden paréixer noves per a algunes persones, però als estudiants de la Bíblia els resulten familiars. Un proverbi diu: «Si et desanimes en els moments difícils, et faltaran les forces» (Proverbis 24:10 NM). En efecte, la Bíblia mostra clarament que el desànim, i la consegüent manera de pensar negativa, ens restarà poder per a actuar. Llavors, què podem fer per a combatre el pessimisme i cultivar més optimisme i esperança?

[Iŀlustració]

L’esperança pot fer molt de bé